Negociar els diners que rebràs és més bé propi d’una colònia i no d’un país. Des de que tinc ús de raó he anat a manifestacions contra l’infrafinançament al País Valencià i any rere any he vist el mateix espectacle. Es fa el teatret dient que el repartiment és injust, que no pot ser, que cal eixir als carrers i mostrar-hi el nostre enuig, però finalment tot s’arregla i a per un altre assumpte.
De vegades pense com deuen percebre tot açò les persones que no es dediquen a la política. Pensaran que hi ha cap bona voluntat darrere del «i què hi ha de la meua part del pastís?» o sentiran que els polítics sempre estan igual i que no solucionen res. Per les converses amb amics i veïns m’incline a que majoritàriament deu ser més bé açò segon.
Quan era un xiquet, recorde, familiars i pares et donaven diners per poder comprar algun capritxet. Però al final eixos diners depenen de la bona voluntat d’un tercer. Quan et fas gran vas a treballar, et guanyes els teus propis diners i els gastes en allò que consideres oportú sense demanar permís a ningú.
Infeliçment, al País Valencià i als valencians encara ens tracten com a xiquets menuts als que se’ls dona, a voluntat, la pagueta del cap de setmana. El gran problema és que ni a l’actual classe política ni a l’Estat espanyol l’interessa que el País Valencià actue com un adult econòmic. Al final, ens han convertit en un xiquet que treballa com si fora un adult i això solament té els següents noms: explotació, espoli i abús.
L’infrafinançament és menys salut, educació, igualtat, infraestructures, treball i societat de benestar. Però mentre no decidim ser adults i emancipar-nos seguirem sent xiquets menuts i autonomia de segona.
Regidor de Compromís per Vila-real
