Un any més. 37 dones assassinades més. 1.118 des de 2003, data des de la qual hi ha dades oficials, però són moltes més. 24 xiquets i xiquetes que s’han quedat orfes en 2021, i 330 des de 2013. Segur que també són molt més. Per no parlar de les mares matades en vida assassinant als seus fills o filles. (Dades a 24 de novembre de 2021). Davant estos fets no podem quedar-nos sense paraules, hem de dir clarament el que és, i és violència contra la dona. Com molt bé hem assenyalat en la campanya impulsada pel PSPV-PSOE de la província de Castelló aquesta setmana amb motiu del Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència contra la Dona, hi ha molts de tipus de violències, i hem d’erradicar-les totes.
Quan ens despertem amb la notícia d’un nou cas de feminicidi, la sensació és aterridora, sobretot, quan penses que, la víctima, abans d’haver sigut assassinada haurà patit altres casos de violència que, malauradament, encara es normalitzen. Em referisc al que s’ha anomenat com micromasclismes, eixos comportaments, comentaris i actituds que, encara que no assassinen, van matant a poc a poc a les dones, físicament i psicològicament.
Tot comença de ben menuts i menudes amb l’absurda creença que hi ha colors per a xics i colors per a xiques, joguets per a xics i joguets per a xiques, i inclús comportaments propis de xics i comportaments propis de xiques. Després, d’adolescents, surt el mite de l’amor romàntic, eixe en el que, de punt de partida, ja et fan creure que no pots ser feliç sense parella i que, quan la tens, ja no pots viure sense ella, que has d’aguantar el sofriment perquè l’amor tot ho pot, i el control sobre la parella és una demostració d’amor.
Seguim en la vida adulta, on ja apareixen les dificultats per desenvolupar una carrera professional, no poques vegades relacionat amb la falta de corresponsabilitat en les cures, tasques domèstiques i el seguiment de l’escola i extraescolars en el cas de parelles amb fills o filles. Tot açò, encara avui, és assumit majoritàriament per les dones, per la qual cosa, es veuen obligades a desenvolupar un esforç més gran, tant físic com emocional.
I també arriba la por. La por a anar pel carrer, a tornar a casa de nit, a eixir a fer esport, a passejar. Aprofite per a recomanar-vos el vídeo elaborat pel PSOE amb motiu del 25-N i que parla, precisament, de la diferència que hi ha entre els hòmens i les dones quan es tracta d’una cosa tan senzilla com és tornar a casa.
Relacions desiguals
Tot l’exposat és resultat de les relacions desiguals de poder establertes pels micromasclismes. Tot açò també són diferents tipus de violència masclista i hem de posar fi a elles. No és una guerra de sexes, no és que les dones vullguen ser més que els hòmens, és assolir la igualtat. I per a això, tant d’important és educar a les dones en l’empoderament, com als hòmens en què ningú és més que ningú i que quan una dona diu «no», vol dir «no», i que sols quan diu «sí», és «sí».
El partit socialista ha estat, està i sempre estarà del costat de les dones. Amb la Llei de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere, amb el Pacte d’Estat contra la Violència de Gènere i, en la pandèmia, considerant essencials els serveis per a previndre i combatre la violència masclista. I seguim amb la llei Només sí és sí, amb el reforç del 016 amb 35 milions d’euros i avançant cap a l’abolició també de la prostitució.
I ara toca seguir. Seguim amb totes vosaltres. Perquè vos volem lliures, segures i vives. Perquè no anem a donar ni un pas enrere, i perquè sense igualtat, està clar, no hi ha democràcia.
Secretari general del PSPV-PSOE de la província de Castelló i diputat autonòmic
