Tenia raó la presidenta de la comunitat de Madrid quan va afirmar que Madrid és Espanya i Espanya és Madrid. Sols va tenir que mirar-se el melic per reflectir la realitat que s’està vivint. Tot gira de una manera centrípeta al voltat d’aquesta capitalitat. Té tots els poders de l’estat en el sentit físic, i administratiu. El Qm. zero del que se’n orgullis no sols significa que tot el sistema radial de comunicacions passa per Madrid, també tot el sistema d’organització administrativa, econòmica, política o judicial. Res no es fa sense permís de Madrid. Tot lo altre es perifèria. Tant sols tinences. Essent la més rica –un 19% en el PIB espanyol– ocupa el lloc sisé --7%-- en industrialització. Es una capital de funcionaris, centres econòmics des d’on es pot pressionar als poders de l’estat i empreses de serveis. És com un forat negre. Tot va per a Madrid. I ara caldria afegir el dumping fiscal –si no vols caldo dos tasses-- que ha posat de moda la Comunitat: llevant impostos als seus ciutadans i desprès demanant-ne a l’estat central al·legant manca de recaptació.
La unitat de la pàtria, o la indivisible pàtria comuna de tots els espanyols com diu l’article 2 de la Constitució, no té per què ser com actualment es gestiona. No significa ni comporta la centralitat. Aquesta ha estat sempre la font de tots els problemes territorials que, sobre la unitat del distints territoris, ha suportat aquest país. Algunes forces politiques glorifiquen la unitat de la pàtria per que existeix la possibilitat de la desunió. Lo qual demostra la feblesa d’eixa unió.
Mai no ha existit una voluntat de resoldre el problema de les diverses nacionalitats i regions històriques mes enllà de les autonomies tutelades que configuren el mapa nacional. Ni els reis anteriors a partir de Felip V, el calça llarga, primer borbó de la dinastia, ni la república ni el dictador, ni la grollera democràcia actual de la que tan es vanaglorien: ho han aconseguit. Tant mateix, com es pot comprovar amb infinitat d’exemples, des de 1978, hem anat enrere cada vegada més, sotmesos al centralisme estatal amb una tendència insultant, agreujant i discriminatòria per a alguns territoris. Al país Valencià s’ha mantes d’una manera o altra un finançament tant baix que en el sistema de liquidació de finançament autonòmic ocupem la posició… última! Clar que ens sacrifiquen per a donar noves glories a Espanya. No es el que diu la lletra del himne de la exposició regional?
Conjunt de regnes afegits
Espanya és un conjunt de regnes afegits uns als altres. Els uns per la força de les armes, altres per la força dels acords. El regne dominant va imposar a uns i als altres la llengua, la bandera, la prefectura de l’estat, la capitalitat, l’exèrcit, l’himne, la seua administració i les seues lleis i els diners que cal donar-los de paga setmanal. Si ho mirem amb deteniment, segueix existint eixa separació entre territoris. Encara que s’ha intentat impedir-lo per tots els mitjans: moviments de població, guerres o repressió no s’aconseguit la unió pretesa del regne dominant mes enllà dels territoris per ell aportats i conquerits als seus pobladors que expulsà. La conformació d’una nació unida no es imposar el silenci. Respectar al demés suposa parlar amb ells. la forma radical de depreciar a una societat es no parlar-li ni deixar-la parlar. Quan se li nega la paraula, es exclosa de la comunicació humana, se deixa de considerar-lo com a representat deixa societat. Seria bo donar llibertat a la societat per a decidir veritablement que es el que vol. Sobre tot si es creu que la sobirania nacional resideix en el poble del que brollen els poders de l’Estat. S’observa un sistemàtic interès per part dels grans partits politics d’aquest país de tornar a una centralització del poder, deixant a les autonomies tant sols amb el nom sense futur evolutiu. Algunes forces politiques, intenten crear un clima d’estat d’excepció. Hi ha opcions politiques que els funciona molt ve l’existència de violència per tal de justificar l’establiment de les seues normes de control de la societat.
Llicenciat en Dret
