Repressió vs una opció política

La pregunta que em surt és: son uns incompetents illetrats e ignorants els jutges del Tribunal Suprem espanyol encarregats del assumpte del procés? No ho crec. Sincerament penso que ho fan aposta. L’orgull de l’estat espanyol necessita desmuntar la pretensió d’un nombre cada vegada «suposadament» major de ciutadans que desitgen declarar l’independència. Crec sincerament que si, des de el primer moment, el president Mariano Rajoy s’haguera assegut a parlar de política; si el Partit Popular no haguera impugnat davant el Tribunal Constitucional l’estatut d’autonomia aprovat en referèndum i pel parlament espanyol per raons de traure vots dels no independentistes; si aquet mateix tribunal no haguera anul·lat articles que hi estaven en altres estatuts i que no s’eliminaren, produint un greuge comparatiu, ara no estaríem tant embolicats ni faríem el ridícul arreu del món i d’Europa passejant-nos amb l’estigma d’una democràcia no consolidada i una justícia que, per raons d’estat mal entesos, és capaç d’actuar de la forma que ho fa. Sembla una mena de connivència política entre tots els poders de l’estat: a l’independentista ni aigua. La repressió d’una opció política.

Damià del Clot, al seu llibre Lawfare. L’estratègia de la repressió contra l’independentisme català afirma «Els elements nuclears de l’Estat de dret s’han trepitjat, menyspreat i aniquilat per blindar una raó d’Estat, com es la proposta política de la independència de Catalunya que no vol ser sotmesa al debat polític (...) L’estat espanyol (...) ha triat l’estament judicial per combatre-la com a substitut de l’exèrcit per qüestions de naturalesa política. (...) Calia trobar un recurs estèticament més presentable. I aquest recurs és el lawfare, la guerra judicial».

Sols ha recollit obstacles

Pot ser per aixó fins ara sols ha recollit obstacles. Primera ensopegada: Bèlgica; les ordres de detenció. Segona ensopegada: Alemanya detenció empresonament i llibertat sense càrrecs. Tercera ensopegada: acta i immunitat. El gran ensopegament: Bèlgica, Lluís Puig, manca de seguretat jurídica en Espanya. L’última: Itàlia. La veritat, és que carregar tots el fracassos a que «en Europa no ens volen» sense preguntar-se el perquè, es molt presumptuós. L’estat en compte de parar-se un moment i mirar de canviar d’estratègia, sols pensa en aprofitar la seua força lesionant als jugadors contraris.

Per si de cas a mès de Catalunya, alguna altra nacionalitat o autonomia intentara alguna cosa semblant la sentencia fou un avís a navegants. Desprès de la sentencia, l’estratègia era i és: és probable que Europa no ens done la raó però, tenint en compte el temps de la justícia, que nosaltres allargarem el més possible, les penes se compliran, i si desprès eren equivocades, lloat siga Deu. Els que les dictaren estaran jubilats però les sentencies s’han complit –recordeu la sentencia a Arnaldo Otegui--. La desautorització vindrà, segons pronostiquen, del Tribunal de Justícia de la Unió Europea i el Tribunal Europeu dels Drets Humans. Presumpció avalada per l’informe de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa contra l’estat espanyol per les represàlies contra els independentistes; la dissonància absoluta respecte de les jurisdiccions europees; el qüestionament del tribunal Belga al denegar l’euroordre de Lluís Puig al·legant que el Tribunal Suprem espanyol no era el tribunal competent per a jutjar-los; ni per extradir-los, ni per a demanar-ne l’aixecament de la immunitat; l’informe de Nacions Unides i de Amnistia Internacional. Si així fora, la bufetada a les institucions de l’estat espanyol serà memorable i demostrativa de la mala qualitat de la democràcia d’aquest país. Com deia, sembla que l’estratègia de l’Estat està en governar la democràcia i no en democràcia. Com va dir el Fiscal General «més dura serà la caiguda».

Llicenciat en Dret