Ens estem acostant a la celebració del Nadal. Els mitjans de comunicació de masses han convertit aquesta festa en una celebració del consum, de la cerca d’una felicitat material que sempre serà efímera o, com a màxim, d’exaltació d’uns bons sentiments que s’obliden quan passen aquests dies. Si ens deixem arrossegar per l’ambient cultural que ens envolta, en el qual Déu és el gran oblidat, el missatge central del Nadal passa desapercebut. I és que el Nadal no ens porta a un món irreal de somnis, sinó que ens parla de Déu. El que la fe ens permet contemplar en el pessebre de Betlem és al mateix Déu que, «per nosaltres els homes i per la nostra salvació, davallà del cel».
Si Déu ha baixat a la terra, no és perquè necessite de nosaltres, sinó perquè som importants per a Ell i vol fer-se el nostre company i el nostre germà en el camí de la vida. Quan veiem a una persona necessitada, la reacció més còmoda és mirar cap a l’altre costat i tancar-nos en nosaltres mateixos. Déu no actua d’aquesta manera: davant els drames de la humanitat es revela com un Déu dels homes, que no abandona a la seua criatura perquè l’estima i vol manifestar-li el seu amor i la seua gràcia. Déu s’ha aliat amb la humanitat per sempre i s’ha revelat com a amic de l’home.
La festa de Nadal no ens parla de Déu com si es tractés d’una idea abstracta i impersonal que ens deixaria indiferents. Ens mostra a un Déu personal, que té un nom, que s’ha fet home, que se’ns ha acostat amb un rostre concret i que ens ha estimat amb un cor humà; a un Déu que ha volgut compartir la nostra història i que ha fet seues totes les nostres vivències humanes. Mirant a Crist, descobrim a un Déu que no ens coneix des de fora, sinó que ha experimentat la nostra fragilitat i la nostra pobresa, els nostres dolors i alegries, els nostres fracassos i il·lusions. En la solidaritat de Déu que se’ns revela per Nadal descobrim el camí de l’Església: la joia i l’esperança, la tristesa i l’angoixa dels homes contemporanis, són també dels deixebles de Crist.
*Bisbe de Tortosa
