Suscríbete

El Periódico Mediterráneo

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Tomàs Escuder

TRIBUNA

Tomàs Escuder

Han vingut i vindran

Tots tenim una identitat. I aquesta pot ser variada i fins i tot múltiple. No ve d’un pam en aquestes coses tenir-ne una o tres. I tots i totes la construïm sobre la base de la genètica i de la cultura. Més o menys combinades. Això és el que diuen la gent estudiosa i el que podem comprovar cada dia anant pel carrer. També és conegut que la identitat pròpia la fem a base del contacte amb la resta d’humans, més en concret, amb l’intercanvi dels que tenim a la vora. Certament que la identitat pot produir molts efectes. Uns de positius i d’altres de sentit i valor negatiu. Les identitats socials són les més influents i influenciables. La qual cosa pot dur a experiments i experiències que van del cel i la rissa a l’infern i l’holocaust. 

En el llibre de les seues memòries, Amartya Sen, el Nobel d’economia hindú, en parla d’aquest tema. Un volum considerable en tots els sentits. Per la grossària, 550 pàgines, i per la quantitat de notícies i informacions que ens dona. Primer sobre el seu entorn infantil i de jove allà a l’est de la Índia, i posteriorment sobre l’univers de les grans elits mundials del saber. I què, oh sorpresa, no són només situades a Occident. Tema que cal considerar més del que ho fem, centrats com estem en el nostre món. 

Escriu, entre altres assumptes,  sobre la seua composició identitària o sobre la possibilitat que tenen les identitats col·lectives de ser influenciables . Una idea com aquesta que a mi em sembla interessant i al mateix temps preocupant. Parla de com són de canviants i modificables. I això ho argumenta sobre els seus coneixements (el procès d’independència índia i els importants estudis matemàtic-econòmics). Poca broma! Canviants i modificables afirma. 

Ara anem a lo nostre. Fa un cert temps vaig conèixer una dona alacantina. De fet vivia a Alacant però era extremenya de naixement. Guadalupe, suposem-li aquest nom, havia eixit amb els seus pares fugint de la persistent misèria de la població on va nàixer. Ací al nostre país, els pares van dur la vida dura i esforçada que solen dur els immigrants arreu. Del seu entorn rural i pobre van haver d’ajustar-se a un d’urbà i complex. Treballant de tot però principalment en la construcció; universitat popular de tanta gent en aquells anys cinquanta i seixanta, per a qui no havia ni pogut anar a escola primària.

Guadalupe i la seua germana van anar a l’institut i van assolir estudis mitjans. Havien millorat molt respecte als pares. Matrimoni, treballs i sacrificis. I dues netes per als extremenys, que eren dos sols. Lucrécia i Marta ara ja no viuen a Alacant. Una va fer estudis d’infermeria en principi i ha acabat sent metgessa. L’altra treballa per a una multinacional en el terreny de l’enginyeria aeronàutica en algun lloc d’Europa. Filles d’immigrants per tant. Dels que van venir fa uns anys.

Ara continuen venint. I ho continuaran fent. El Nobel de literatura d’enguany, Abdulrazak Gurnah, va comentar fent mitja broma, que Anglaterra havia guanyat un bon premi en acceptar-lo com immigrant. I així és: els immigrants aporten a casa nostra un fum de coses positives. Només cal mirar amb uns ulls serens i objectius. La resta forma part de processos importants que arriben modificant les societats on arriben. I ací rau un dels reptes clau que tenim les societats nacionals europees. En primer lloc cal habilitar una forma convenient i profitosa per a les societats afectades. De com poden arribar ací, i, com integrar-se la gent que ve i que continuarà venint vulguem o no. No tots poden entrar. Però la nostra societat envellida els necessita i no siga més que per egoisme els haurem de deixar passar. 

El tema de les identitats es farà, ho ha esdevingut ja, urgent. Un petit país com el valencià és un cacau enmig de l’hort. Cadascuna de les persones que arriba ací porta, a més d’una experiència personal, una cultura, un idioma, uns costums que no pot deixar enrere de manera absoluta i total. Encara que s’adapte, molt o poc, a la nostra manera de viure, el seu estil de vida comportarà modificacions en la nostra vida social. És un fenomen conegut i cert. I del resultat d’allò que els sociòlegs entenem per intercanvi cultural, la societat que neix de l’intercanvi és diferent. No hi ha volta de fulla! Es produeixen modificacions que poden ser fins i tot molt importants. Davant d’aquest repte, d’aquest dilema que moltes societats han hagut d’afrontar i encara ho fan, cal establir una política ferma i coherent.

Però dins aquest procés com es salvaguarda allò que entenem per modus vivendi valencià? Calen, ja ho hem apuntat, polítiques oportunes i al mateix veïnat europeu tenim exemples de les diferents possibilitats existent. Multiculturalisme? Etnicitat inclusiva? Model francès o model alemany? O, millor encara, en creem un de propi. Adaptat a la nostra forma de ser mediterrània. Perquè nosaltres, com societat, també tenim diferents identitats. Que fins i tot poden ser simultànies. O excloents. La qual cosa seria un desastre per a tots. Però més enllà de les polítiques de les institucions, és important la posició personal, l’actitud de cada persona arrelada a casa.

El que diu la història i el que confirmen l’antropologia i les ciències socials en general és que les societats són en canvi permanent. I que després d’un episodi com pot ser el de les migracions massives (que s’han produït sempre, no ho oblidem) el resultat és una cosa nova. Una construcció social que té elements nous i vells. Així ha estat sempre i probablement continuarà sent més o menys igual si cap epidèmia nova no ens anul·la. Roda pel món i torna al Born. Allò que serà imprescindible, necessari i al mateix temps convenient, és que del resultat d’aquesta mixtura isca un conglomerat en què totes les parts siguen beneficiades.

Això no serà fàcil. No cal sinó veure alguns problemes que apareixen a països propers com Alemanya, França o Itàlia. Però quan un és la part dèbil i xicoteta del tauler, com li passa al País Valencià, les dificultats són majors. Com es preservarà la forma de vida valenciana? Perquè tot i la globalització nosaltres tenim una forma d’encarar l’existència, el dia a dia. I no parle de la pervivència de les festes, cosa que sembla garantida mínimament, sinó de la possibilitat de tenir un dret civil valencià, de la desaparició de la nostra llengua o de les nostres xicotetes empreses familiars tan arrelades a la terra. 

Integrar les noves arribades d’immigrants de manera que ells hi troben una llar decent on viure i desenrotllar-se, al mateix temps que assumeixen de manera clara i oberta els valors, inclosa la llengua, tan important, de manera que del conjunt hi puga anar formant-se una identitat comuna. Si no s’aconsegueix aquesta societat, podrien aparèixer disfuncions que acaben provocant allò que passa en alguns altres llocs. I que les futures generacions, mesclades ja, ens ho podrien tirar a la cara.

*Sociòleg i traductor

Compartir el artículo

stats