Fa uns dies llegia en la premsa la intervenció del president Ximo Puig a favor del federalisme en un congrés del PSOE com una solució als problemes de l’administració territorial d’Espanya. Evidentment que com republicans s’ha d’anar en aquesta direcció, però primer hem de resoldre un vell problema absolutament encastat que arranca des de fa molt de temps. La majoria de la ciutadania vol que Espanya tinga una administració unitària o federal? Qüestió de consulta electoral malgrat l’alèrgia dels governs d’Espanya per aquest mètode democràtic.
En realitat són dos conceptes molt diferents. L’administració unitària és la que hi ha actualment, perquè l’autonomia és una mena de descentralització. Quan alguna autonomia vol ser realment autònoma de seguida es toca a sometent al Tribunal Suprem o al Tribunal Constitucional a apagar focs, a redreçar-nos pel camí unitari de sempre. Quan l’Estat cedeix competències no vol dir que una Comunitat autònoma puga decidir de manera independent sinó que li concedeix els recursos per a que se’ls gaste en aquest camp amb algun canvi accidental, no substancial, igual que les variacions sobre el mateix tema musical.
Per què hi ha sinó tants desacords i friccions del president de govern amb els titulars de les autonomies? Per harmonitzar el centralisme administratiu, per veure com repartir el gran pastís pressupostari. No es discutir cap altra cosa, res fonamental en el debat entre autonomia i federalisme. En realitat aquestes reunions són com un bell parany, per això alguns presidents de vegades no acudeixen cansats de la mateixa música.
El federalisme no és independentisme però implica una autèntica divisió de competències per igual segons paràmetres prèviament establerts. D’altra banda, el que deixa l’Estat central, no són simplement accidents d’una mateixa substància.
En Estats Units, com la Constitució ho permet, encara que el Tribunal Suprem fa de les seues, hi ha actualment 26 estats federals que permeten la pena de mort. Podem imaginar en Espanya una competència d’aquesta envergadura? Està disposat l’Estat a amollar competències d’aquest calat? Està preparada la ciutadania per suportar aquestes diferències territorials?
En Suïssa, la seua Constitució federal, diu que la Confederació (l’Estat) garantirà la independència dels cantons (Estats federals) o que la relació entre l’Estat i l’església és competència dels cantons, o que es poden usar els quatre idiomes en tot l’Estat de forma indistinta sense complexes. Ara que sona, la paraula cantó, recordem que Castelló, sota la presidència de F. González Chermá, es va declarar «cantó independent» el 1873.
Espanya ha tingut una llarguíssima tradició de l’administració unitària de l’Estat. Compta l’època foral? Els Borbons modernament van iniciar el centralisme i l’uniformisme castellà, intentant que tota la ciutadania fos igual i governada per un únic centre. Després va arribar l’Estat liberal amb els Borbons seguint la mateixa tònica, sols van incordiar els carlins amb els antics furs i els republicans federals amb la federació dels diferents territoris de l’Estat (salut a Pi i Margall que tenia el seu nom al carrer de la Trinitat a Castelló) i una Constitució la de 1873 no aprovada. La Segona República va reconèixer per primera vegada l’autonomia de les regions gràcies a la iniciativa de Manuel Azaña, i Franco sols va arribar a reconèixer els balls regionals. L’actual democràcia, segueix amb el tira i arronsa de la pura descentralització. No hi ha res més.
S’ha de reconèixer, per acabar, que els escolars i per això la societat en general, no han estat educats mai per aquesta nova llibertat, la del federalisme, sembla com si ens hagueren acostumat a mirar cap a Madrid per veure si alguna cosa pot canviar. Tòtem i tabú al mateix temps, que va estudiar primer Sigmund Freud. Com una necessitat de què ens tutoritzen encara des de la Meseta.
No ens amoïnem, tot està escrit al fons de l’ADN i quasi ningú fa res per deslliurar-nos del jou. El federalisme s’ha d’educar no sols en les escoles sinó en cada àmbit social per canviar els esquemes. Potser no estiguem molt entrenats per aquesta nova llibertat.
Catedràtic d’Història
