Suscríbete

El Periódico Mediterráneo

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Ignasi García

LA CLAVE POLÍTICA

Ignasi Garcia

«La vida sigue igual»

Ho he de confessar, m’encanta aquesta cançó. Igual que altres de Julio Iglesias. Però tranquil·litat, no em vaig a ficar melòman que sinó no tinc prou espai. El Cap d’Any és un moment immillorable per adonar-se que hi ha coses que no canviaran després de les dotze campanades, ni per un decret d’un govern o per l’última polèmica tuitaire, sinó que requereixen treball ambiciós, amb les llums llargues i de canvis profunds. No hi ha cap dubte d’això.

I és que començàvem l’any amb la RTVE, «La de todos», pujant al presentador de les campanades a una tarima, perquè no fos més baixet que la presentadora. Quin fàstic! Perquè com tot el món sap, els hòmens no poden ser més baixets que les dones. Tota la feina en igualtat que estem fent queda reduïda a no res perquè algú pensa que ficar-se un llaç blau dos dies a l’any ja està bé.

I com diu la dita: si no vols caldo, nyas dues tasses. En la primera setmana de l’any la Unió Europea ens diu que l’energia nuclear i el gas que són supermegaverds i no tenen res a veure amb el canvi climàtic, i l’escalfament global del planeta. Vaja, a tots els moviments ecologistes i els moviments juvenils, sols ens falta dir-los que ja s’apanyaran amb el planeta ells i elles quan nosaltres hàgem marxat.

I aquestes actituds davant reptes cabdals en la nostra vida, em porten a Rapa Nui, l’illa de Pasqua. Segur que han sentit parlar d’ella i han vist desenes de vegades les seues escultures amb forma de cap, els Moàis. Però no sé si sabien que en l’illa va haver-hi una competició entre les tribus per construir els Moàis més grans i en més quantitat, el que els va portar a la desforestació, la decadència de la seua civilització i inclús el canibalisme. Dur. Tot perquè competien per fer el Moài més gran, i ningú va pensar, o les classes dirigents no van escoltar a qui ho advertia, que sense arbres no podien construir les barques amb què pescaven.

Els dic tot açò perquè aquesta primera setmana del 2022 trobem, amb aquests dos exemples, la tarima i l’energia nuclear verda, la mateixa actitud que hi havia en Rapa Nui, i que s’està instal·lant en certes classes dirigents mediocres. Pensen en curt, la mateixa actitud que veiem en la pel·lícula de Netflix, Don’t look up, un «bussines as usual» en tota regla, d’aquells que pensen que fent el mateix de sempre, o amb xicotets canvis serà suficient. Com si canviar les bombetes a leds fora la panacea per reduir les emissions de CO2 del planeta, i no entenen el que ens estem jugant.

Perquè parlar de sostenibilitat, no sols és parlar de medi ambient, també d’economia i de justícia social. Però poder enfrontar els reptes que tenim requereixen més d’un pin de colors en la solapa, calen polítiques decidides, amb la mirada llarga, i que tinguen clar, que a banda de canvis tecnològics i productius, també caldran canvis de consum, d’estil de vida i de valors. I és ahí on hem de focalitzar el camí.

En última instància la vida seguira igual. L’important és com l’anem a viure. Justament eixe ‘com’ és el que defineix el progrés de les civilitzacions. A pel 2022.

*Portaveu de Compromís a l’Ajuntament i la Diputació de Castelló

Compartir el artículo

stats