Dues paraules que ja quasi no s’empren en valencià: ventar, i escampar el poll. Ventar és el que es feia a l’era, en la trilla, quan es separa el gra de la palla, alçant al vent el que s’ha trillat. La palla pesa menys que el gra i aquesta va a una part per l’acció del vent i el gra cau a terra directament. Escampar el poll es una expressió que s’utilitza entre altres per acomiadar algú o alguna cosa de forma aspra, sense miraments: «vés-te’n a escampar el poll».
En aquestes ratlles intento ventar per tal de separar el gra de la palla; aclarir què és el gra i contagiar als llegidors de l’interès pel tema. Enviar a escampar el poll pretén denunciar tot allò que contamina o perjudica qualsevol relació humana, denunciant les incitacions a l’odi, els sectarismes d’aquells que, oblidant la seva trajectòria política o social pretenen erigir-se com a posseïdors del monopoli per a l’entrega dels carnets de demòcrates, com si fora la Campsa o tabacalera. No sóc un escriptor, tampoc sóc un analista polític. Als escriptors els anomenen «lletraferits». Amb sinceritat, em podria identificar més com a feridor de lletres. Una d’eixes persones que manifesten la seva opinió en qualsevol lloc, majorment a l’hora d’esmorzar; eixe àpat tan característic del País Valencià que es rubrica amb el carajillo i que a Castelló té quantitat de referents on anar-hi. De fet el primer títol que vaig pensar va ser «converses amb el carajillo a la mà». Com veureu tampoc sóc molt original.
Al País Valencià, fins 1980 no es va ensenyar a parlar i escriure en valencià.o aprenguérem llegint-lo, fent ús, de continu, del diccionari i malament. En la intimitat de casa o al carrer, amb totes les carències ortogràfiques, vocabulari castellanitzat, mala pronunciació i desconeixement dels signes ortogràfics que això comporta. Això no va passar amb el castellà, idioma que apreníem obligatòriament a l’escola, al cinema, a la televisió, a l’administració o amb les cançons patriòtiques que cantàvem abans d’entrar en l’escola, al pati, en formació o als actes religiosos del mes de Maria. Era la parla de l’estat espanyol. El demés no contava, no existia. Els idiomes estrangers els apreníem voluntàriament. Aleshores aprendre sols el castellà i cantar a Maria Santíssima en maig no era sectarisme ideològic, era fer pàtria, por «el imperio hacia Dios», deien.
Tampoc podia considerar-se una imposició lingüística, doncs a casa i al carrer es permetia aprendre l’idioma propi, el valencià, però sols si eres llaurador, del raval del codony, i poc més. Els barris de la vila parlaven en castellà que era més fi. Amb el convenciment de la necessitat de preservar la llengua el menys que es pot fer per ajudar a recuperar-la és escriure-la i llegir-la.
És molt important separar el gra de la palla per tal d’arreplegar els fruits. Es fa necessari enviar a escampar el poll a tots aquells que es manifesten com a defensors del valencià i s’oposen al seu ensenyament general a les escoles; arriben a enfrontar el valencià amb el castellà, i així separar a la gent. Eixos que estableixen l’odiós nosaltres i els altres. L’ús i l’aprenentatge de la llengua del País Valencià suposa mantenir un dels pilars més identificatius de la cultura com a poble; eixos que anomenen les accions per la recuperació de la llengua de sectàries, segregacionistes, impositives; eixos que porten la crítica a tal extrem que finalment és una caricatura.
La nostra llengua és el català que es parla al País Valencià, la d’aquelles persones que arrosseguem una història, les quals, vivim i treballem en un territori que alguns anomenen la millor terreta del món. Es fa necessari en la mesura que siga possible, col·laborar en la gran tasca de no permetre la seua aniquilació. Amb ella desapareixeria tota la nostra cultura com a poble; cultura que inclou la paella, que començaria a cuinar-se amb xoriç i olives.
*Llicenciat en Dret
