Suscríbete

El Periódico Mediterráneo

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Adolf Piquer

La ventana de la UJI

Adolf Piquer

Joan Fuster: tres en u

Aquest home de Sueca que incitava a la reflexió assegut a un silló, mirant des d’unes ulleres grosses, era un centaure de l’escriptura

L’any 2022 ha estat declarat institucionalment Any Fuster (1922-1992). La seua biografia, hi ha savis que l’expliquen millor (Antoni Furió, posem per cas). Ara ens interessa presentar-lo sota un triple prisma: d’historiador de la cultura, d’agitador polític i d’intel·lectual. El context social i polític de la postguerra el convertí en dinamitzador cultural que ha deixat la seua empremta en unes relacions personals interessants com ara les reflectides en el seu epistolari amb Riera Llorca. Les cartes són un testimoniatge de les notícies valencianes que enviava a Mèxic, les seues aportacions i informacions a la revista Pont blau no tenen menyspreu per a entendre com es vivia la nostra cultura a l’altra banda de l’Atlàntic. Durant els 50 prengué l’arriscada opció professional per l’escriptura: la poesia, els estudis literaris i el periodisme –a les pàgines del diari Levante—que li va servir per llaurar-se un nom entre les plomes valencianes del moment. En aquells anys ens va deixar evidència dels seus interessos en la història cultural fent aportacions sobre escriptors en la nostra llengua: Edat Mitjana, Renaixença...

Potser durant els seixanta descobrim en l’homenot de Sueca el salt decisiu cap al reconeixement públic. L’encàrrec de l’editorial Destino, realitzar una guia turística d’autor, El País Valenciano (1962), va suscitar les primeres malvolences entre el gremi de lletraferits locals, però li va fer guanyar la fama d’escriptor audaç, arriscat i format en el coneixement del territori. Fa uns pocs anys, el professor Daniel P. Grau, de la Universitat Jaume I, va dedicar una tesi doctoral a aquesta obra estudiant amb detall l’estil i els valors culturals que subjauen a cadascun dels racons valencians que Fuster descriu. De retruc, per aquells atzars de la vida, una altra obra seua va veure la llum i va fer crèixer la polèmica: Nosaltres els valencians (1962) va esdevenir tota una fita en la qual es marcaven els trets històrics, lingüístics i polítics que definien la identitat valenciana. La reacció furibunda dels sectors reaccionaris de la ciutat de València es va centrar en Fuster. Els articles condemnatoris apareguts a Las Provincias, posem per cas, o la crema en efígie d’una falla en què es representava la figura de l’escriptor, eren mostra viva de l’odi visceral que es va voler generar. Com ell va reflexionar a posteriori, havia donat peu a un acte de fe. Temps després va escriure Combustible per a falles (1967), un llibre de reflexió social sobre tòpics valencians, la nostra capacitat satírica entre ells. El simbolisme sociopolític de Fuster ja no s’aturaria, aniria creixent i propiciant, fins i tot, l’atemptat terrorista viscut a casa seua amb la col·locació de dues bombes que tenien la intenció de matar (11-9-1981).

Però, més enllà de l’escriptor compromés que explicava el blau de la senyera o el nom del país, Fuster va aconseguir ser un gran incitador per a estudiosos. El seu Poetes, moriscos i capellans (1962) mostra la indagació documental que el porta a nodrir de referències erudites –d’autors i d’ obres com a suport de les seues afirmacions—el procés de Decadència cultural valenciana iniciat al segle XVI. Així també, La Decadència al País Valencià (1976) aprofundeix en les raons d’un procés de substitució lingüística que s’esdevé de segles ençà, del qual indica dos elements clau: la predicació (els sermons) i el teatre com a via de penetració social del castellà. Aquest Fuster erudit, menys conegut per la majoria, és l’instigador de bona part dels estudis de cultura valenciana produïts als anys 80 i 90 que tants papers acadèmics han generat.

En tercer lloc caldria revisar l’escriptor en el seu estat més pur, el de l’assagista que es delecta en la reflexió de caire filosòfic, el pensador que fa girar el cervell al voltant de les paraules, l’hereu de Montaigne que es dedica a la causerie, a provar-se, examinar-se –com explica Josep Iborra al seu Fuster portàtil (1982)—i exprimeix el racionalisme a la manera de Voltaire. En aquest territori es pot gaudir de l’escriptor més pur dels Judicis finals (1960), llençar-se als braços del Diccionari per a ociosos (1966) –amb una versió anglesa digna d’esment proveïda pel que va ser catedràtic a Cambridge, Dominic Keown— o fruint de la ironia mordaç en Consells, proverbis i insolències (1968) una obra mestra dels aforismes —per als no iniciats, els tweets del segle passat, però sobre paper. On està l’invent? I ací un exemple que convida a la reflexió sobre la idea de progrés: «Respirem com en el paleolític. No hem avançat gaire, per aquest cantó». Efectivament, Fuster és capaç de dissertar sobre l’obra completa de Balzac, parlar de Teodor Llorente i la seua traducció de Goethe, referir velles querelles entre les Rosarieres i les Purissimeres de Vila-real, convertir-se en la veu de la terra que relata el conreu de l’arròs a Sueca o amerar de surrealisme versos de postguerra.

Aquest home de Sueca que incitava a la reflexió assegut a un silló, mirant com un peix darrere d’unes ulleres grosses, era realment un centaure de l’escriptura, com ha assenyalat ja Vicent Salvador (Fuster o l’estratègia del centaure, 1994). Els valencians li devem, com a poc, el reconeixement de la història, la contribució intel·lectual i la recuperació identitària, mal que els pese a alguns. Perquè «només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir», rellegim-lo.

*Director del Departament de Filologia i Cultures Europees de la Universitat Jaume I

Compartir el artículo

stats