Suscríbete

El Periódico Mediterráneo

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Tomàs Escuder

TRIBUNA

Tomàs Escuder

Dos maneres de construir

Els canvis en el discurs dels símbols són pocs i solen funcionar dins les societats durant períodes molt llargs de temps

És una creença comuna pensar que tenir amics resulta una cosa bona. Això, poca gent ho contradirà. Parlem d’amics, que una altra cosa és allò de coneguts i saludats. O fins i tot possibles enemics. Amb aquest tipus de crosses es construeix la vida personal, i també la social, no ens enganyem. Que aquests coses ja les diguera Ciceró li afegeixen un valor suplementari. No cal tenir-ne massa d’amics. De fet és difícil comptar amb molts. Uns pocs són suficients. Però certament també ens ajuda, perquè ens situa enmig del marc que vivim, la companyia de coneguts.

Com tothom jo en tinc alguns que, de vegades, em fan saber si els ha agradat o no l’article passat. Aquestes coses ajuden a pensar bona cosa sobre què escriure. Tenir dubtes sobre el tema, però em reconforta saber que ho llegiran amb gust. I espere que també, si no els agraden m’ho facen saber. Sempre es pot millorar. I, finalment, és per a aquests coneguts i saludats per als que un escriu. I amb aquestes ajudes i alguna altra anem edificant una personalitat. O un poble, una societat. Que no és sinó una munió de gent més o menys cohesionada.

Cada una d’aquestes societats acaben construint un discurs. Serà d’àmbit local, regional, nacional, d’estat, o, fins i tot, imperial. Imperial també? Ara que el terme ja no apareix a les converses? Sí, també. Però això ho deixe per a una altra ocasió.

El que vull insinuar ara, en aquestes ratlles que donen per al que donen, és que les maneres de construir aquest discurs es pot basar sobre elements distints. Cadascun amb les seues exigències i particularitats. Tenim el social general que quasi ho pot abastar tot si volem, però també es pot fer des de la cultura , des del festiu , el de la idea cooperativa i, com no, des del polític. Algunes construccions són més divertides, d’altres suficientment ambigües per a servir a cada amo, i les més allunyades del comú de la gent són aquelles que només interessen els cercles de les elits. Discursos aquests que, elaborats per caps més o menys coronats de títols, mediocres o no, acabaran servint per a que algun polític despistat ens encolome una idea que fa anys algú van llançar i ara està de moda.

Una d’aquests construccions o discurs que sembla esotèric, ambigu, despentinat i de comprensió més subtil, és el que entenem per simbòlic. I és especialment important perquè els canvis en eixe camp són pocs i solen funcionar dins les societats durant períodes molt llargs de temps. Amb la qual cosa la seua validesa es confirma i enforteix. És el cas de les banderes, els himnes o el de valors immersos ben profundament en la nostra psique i que ens condicionen molt més del que puguem creure. És un discurs molt , massa, utilitzat per l’estament polític per a fortificar-se en el poder.

La seua pràctica pot fer por si entra en el territori dels enfrontaments i la lluita. I s’ha gastat massa sovint en aquest sentit.

De vegades els elements d’aquest discurs simbòlic són difusos. I igualment serveixen per enaltir una cosa com la contrària. Important, i vull remarcar aquests paper, és que no servisquen per a posar un grup social contra un altre. Són valors difusos, com ara el de la pàtria, però que enfocat des d’una perspectiva concreta i perversa, pot servir a favor de grans desastres. I els hem vist i es veuen cada dia, sortosament més enllà de les nostres fronteres.

Al costat d’aquest valor del simbolisme, hi apareix el discurs econòmic. Què també com el primer forma part indestriable de la nostra existència. Allò del primum vivere... és una constant arreu, encara que als països rics ho tinguem com una mena d’història i necessitat secundària. Però no és cert. I algun petit inconvenient com el que hem viscut durant la pandèmia ens ha demostrat com depenem molt del pur i simple menjar diari. Tenim tendència creure que és només un problema de l’Àfrica o la Índia. Falsa imatge i prepotència del benestar que no mira enllà del final del carrer.

En el món actual el discurs econòmic ha arribat a no poder construir-se si no és considerant tot el globus terraqüi. Amb les seues selves, els immensos camps de blat d’Estats Units o les amables decisions d’organismes tan adorables com el Fons Monetari Internacional, el simpàtic Banc Central Europeu o, la endiumenjada Reserva Federal Americana. Organismes que han colonitzat aquells que queden per baix seu. Llegiu: Banc d’Espanya, govern central, Generalitat...

Centres de poder aquells dels que no en sabem res de res. Perquè només diuen el que volen i que són absolutament dictatorials. Sí, dictatorials: fan complir i expressen molt bé allò del «ordeno y mando» de temps pretèrits.

El que vull dir, i tots sabem , és que amb la globalització, que sempre ha existit, però no amb la maduresa i la força descomunal d’avui en dia, les decisions que conformen el discurs econòmic no es prenen ací. Ja dic: res de nou. El que passa és que hi ha dos problemes. Un és que, en funció del que acabem de dir, eixos organismes i algun més de privat, són els que decideixen què, com, quan i on es produeixen uns determinats béns. Que vol dir una forma molt poderosa de manar, i de fer-ho sobre matèries que tots ens veiem obligats a usar.

Sembla que entrats en aquesta dinàmica no queda altre remei que acceptar el discurs del final de la història del senyor Fukiyama. El capitalisme com bé únic i millor. Tot i que hi ha veus que clamen per fer saber que existeixen altres possibles històries.

Aquest discurs econòmic ens ve fet des de fora.i poden haver algunes correccions, modificacions o esmenes, però res de substancial. El leit-motiv és produir. Punt. I, doncs, consumir. I fins ací tot està clar i net.

Ens queda però el problema número dos que és tal vegada més greu, mentre no es toque el domini absolut de la primera part, de la part contractant de la primera part... I que no tocarem perquè no es pot. I punt.

aquesta és ni més ni menys la distribució. La dels béns de tot tipus produïts. Els materials i els immaterials. Els cigrons i la sanitat. La producció és imparable. El que passa és que no està ben repartida. És, igualment, cosa sabuda. I no és que estiga ben repartida. Els humans, diferents com som, tenim necessitats distintes. I a cada veïna li va bé un ordinador i a cada veí una nova camisa. Res a dir. Això de cadascú segons les seues necessitats és una vella aspiració que no es compleix de cap de les maneres. Però ací no parlem d’una necessitat particular o d’una altra. Parlem de la peremptorietat que aquesta producció imparable siga repartida convenientment. Que tota la societat, tinga al seu abast un mínim per a poder viure dignament. Això fins i tot ho proclama la Constitució.

*Sociòleg i traductor

Compartir el artículo

stats