50%DTO ANUAL BLACK FRIDAY El Periódico Mediterráneo

El Periódico Mediterráneo

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Tomàs Escuder

El territori com valor social

Els estats, ja siguen els occidentals com els de la resta de continents, miren de tenir més territori per a ser més potents

Ací parlem de poder. A les classes de geografia, impartides per un professor poc competent, no vam tocar ni una sola vegada alguna cosa que es pareguera a la distribució geogràfica del poder. I no és tema fútil aquest.

La correlació entre la superfície territorial, el seu gruix d’habitants i la capacitat de poder és cosa sabuda i experimentada des de fa segles. No és d’estranyar doncs que els poderosos, en la forma que siga, han intentat eixamplar el seu territori. Des de la política del Lebensraum del Hitler aquell, la cosa sempre ha estat una qüestió de bufar i fer ampolles. Abans que ell d’altres ja havien comprès i posat a la pràctica eixa idea. Foren els romans i el seu imperi o, molt més prop ara, els intents de Putin per abastar més territori.

Sobre aquest precisament hi ha tot un fum de foteses, com ara petroli, or, gas o liti susceptible de ser aprofitat. Hi ha, també, gent, però això no és un tema que preocupe excessivament a aquells que manen. Mai els ha interessat la població si no ha segut per treure’n profit. La resta ho han deixat a la deessa Fortuna, que generalment els ha servit per a engrossir les seues butxaques.

Exemples de la importància del territori els tenim a l’abast. Serveix per a tot. Mirem si no el cas de les invasions violentes d’aquest. Si és gran resulta més difícil de dur-les a terme.

Els estats, ja siguen els occidentals, que ho han fet sempre, com els de la resta de continents, miren de tenir més territori per ser més potents. Això no sempre és una condició sine quae non, perquè hi ha estats xicotets que han pogut construir el seu poder sobre unes altres bases. Es pot constatar si fem una ullada a alguns petits com ara Mònaco, Lichtenstein o més proper, Andorra. I si es remira de prop podem constatar com la pela mana. En definitiva res de nou: l’economia, en les seues variades manifestacions, es troba al darrere del poder. Que, de vegades, es presenta com polític. Aquest és un exemple. Però mirem-ne un altre. Un territori densament poblat pot produir no només més bens materials sinó també més ideologia. I no oblidem que aquesta, encara que no ho semble, té una importància cabdal per a les masses de la població.

Cal saber de què parlem, com va dir Ovidi en escriure sobre la cosa pública. Efectivament, parlem de poder. Ja ho hem dit. I voldríem fer-ho considerant un aspecte valencià del mateix.

Tenim un País llarg i estret. Excepte en una zona: la central. Eixa, que està formada per les comarques que van des de l’Horta fins al Comtat, passant per la Ribera, la Safor i les dos Riberes. És la part on el nostre territori s’ha eixamplat, i on es produeix un gruix considerable de moviment social. És una part valenciana que si la mirem de tant en tant. I des del nord ho fem poc, es pot comprovar com amb persistència en el temps i amb profunditat en la dinàmica, ha estat capaç de construir un discurs potent. I en aquest món, que és una xarxa continua de processons i disfresses que es barregen mesclen i acaben a l’abocador, una feina contrastada, modesta i pensant en el servei a la ciutadania té un valor de pedra picada. Ací l’abundor de territori és un fet positiu d’allò més. El teixit de pobles, ciutats i llogarets que el formen tenen força. I en són conscients i s’estimulen entre els uns i els altres a presentar la millor cara del conjunt.

Insistesc que és bo donar-li una ullada de tant en tant a eixes comarques. Què, molt més enllà de la política són capaces d’emplenar el teixit social, cultural i econòmic amb iniciatives que són un exemple. O ho hauria de ser per a tiris i troians, que si ens va bé a uns també anirà bé als altres.

La casuística de les comarques al·ludides en termes de profit social és de paraula major. No importa cap a quin cantó girem. Ací un grup de gent que crea una editorial, allà un centre excursionista que ensenya les muntanyes a la gent, més enllà una cooperativa per promoure productes casolans, una caixa rural que continua defensant els valors que els són propis i tan necessaris. I són moviments que creixen des de baix, amb la participació de les poblacions què, amb la qual cosa, es confirmen en l’autoestima i els valors indígenes. Les metamorfosis hagudes i les que dominen avui en dia els serveixen per a millorar i engrandir les propostes pròpies. I, més encara, hi ha una mena de simbiosi entre allò que és mundial, extern, globalitzador i el que posa en primera línia la manera pròpia d’entendre el món.

No només són les bandes de música o les associacions i estructures més originals i tradicionals de la gent valenciana allò que sura. Hi ha una adaptació i un aprofitament del que és nou per a millorar el que és vell. Ací bull la cassola al forn per construir un món propi. Tot bull en benefici del conjunt. Sembla com si la sana competència fora una raó més per a tirar endavant projectes i idees.

No tot allò que es produeix a les dites comarques té transcendència major. No tot són flors i violes. De vegades hi ha fracassos, naturalment. Però el que compta és que amb la dinàmica social que es produeix s’ha acabat creant una mena de coberta defensiva. De manera que protegeix front a les forces alienes, l’esperit del lloc. En primera instància. Però després fa que l’existència d’aquesta dinàmica, tan forta, siga coneguda fora. I llavors es fa respectar.

Tal vegada, tal vegada, que una de les desgràcies de la terra valenciana és precisament aquest territori llarguerut i sense extensió de fondària consistent. Això per un costat, per l’altre el fet que, per circumstàncies històriques, i actuals també, la vertebració que tenim fa que allò que hi ha de bo en un racó no siga conegut a l’altra banda. Ens desconeixem com valencians. I la veritat és que fins i tot la forma de tenir notícia dels altres racons territorials és a través estructures i ferramentes de comunicació estatal. Majoritàriament. Sabem més de Nova York que de Dénia. I això ens curtcircuita com a població cohesionada i poderosa.

Que les línies de demarcació provincials han estat efectives no ho podem posar en dubte. Tota una altra cosa és si, més enllà dels interessos estatals i globalitzadors, som capaços de crear un univers què, ni que siga xicotet com són les comarques al·ludides, puguem tenir un territori vertebrat com caldria. És en el sentit del títol en el qual s’ha de fer valdre l’espai sobre el qual habitem, com poder polític. Això només s’aconseguirà si fem un discurs propi. Quin profit no trauríem si de les sinergies del conjunt del País en férem un best seller entre les regions europees.

*Sociòleg i traductor

Compartir el artículo

stats