En l’última dècada, la Comunitat de Madrid ha tingut 6 president(e)s, tots del Partit Popular (un cada any i mig). En setembre de 2012 Esperanza Aguirre anunciava la seua dimissió i li passava el testimoni a Ignacio González de qui, en el seu discurs d’acomiadament, va dir textualment que «los madrileños no notarán ninguna diferencia». I així va ser, literalment. Els assumptes tèrbols a les entranyes de Madrid no només van continuar, sinó que es van intensificar fins al punt que uns anys més tard va entrar en presó.
Abans, però, va cedir la presidència en juny de 2015 a Cristina Cifuentes qui, tres anys més tard i després d’evidenciar-se que havia comprat el màster, va dimitir. Sobretot, a causa de la filtració interna dels seus companys del famós vídeo en el supermercat furtant cremes antiedat. A partir d’aleshores, accedeixen al tro madrileny Ángel Garrido (que posteriorment se’n passa a Ciutadans) i Pedro Rollán, abans d’arribar Isabel Díaz Ayuso en agost de 2019.
Efectivament, tot i que ens pot semblar que està tota la vida, Ayuso encara no fa ni tres anys que és presidenta i ja ha convocat (i guanyat) unes eleccions anticipades per allargar el seu mandat. A més a més, ara fa uns dies ha protagonitzat un dels capítols més surrealistes i inesperats en el món de la política dels últims anys.
I és que en una increïble roda de premsa, va assenyalar directament el president del seu partit, Pablo Casado, d’haver intentat espiar-la per demostrar que havia afavorit el seu germà en una comissió de 286.000 euros. Però la pirueta més arriscada no va ser eixa, sinó la d’evidenciar que la direcció del PP mentia, perquè la comissió només va ser de 50.000 euros. Escac i mat. La institucionalització de la corrupció en la política de casa ens ha curat d’espants i Casado només té un camí: dimitir. El PP no és exemple de res. I menys, Madrid.
*Alcalde de Betxí
