Estava el meu net, una preciositat de sis mesos, prenent el biberó, quan de sobte la ment se’n va a Kiev, Mariupol o Jarkov, a un altre bebè de sis mesos que demana el biberó. Experimento un calfred. Pel matí, a la ràdio, deien que no és un mal exercici d’empatia buscar ciutats nostres del mateix nombre d’habitants i pensar que a Madrid, Múrcia o Castelló, hi ha bombardejos, cauen míssils i el nostre veí mor amb la maleta en la mà buscant eixir. És la pura barbàrie, un retrocés civilitzatori. La guerra a Europa! L’enemic a les portes. Serà possible?
Tal vegada algun observador cínic d’algun altre moment de la història ens podria dir amb certa sorna i un poc de rosec: «Benvinguts al món real! Benvinguts a la vida! S’ha acabat la innocència! Primer la pesta i ara la guerra. I que us creieu! Aquest ha sigut l’estat de l’humanitat al llarg dels segles!». De segur no li falte raó. L’Estat social i democràtic de dret, l’estat del benestar, ens cuida i ens protegeix de tal manera que pensàvem que mals persistents de l’humanitat no ens podrien afectar. El narcisisme, malaltia del subjecte modern i el seu corol·lari, un victimisme edulcorat i recurrent, ens tenien endormiscats. Es pot pensar que assistim a un canvi d’època. Tal vegada exagerem i oblidem que fa pocs anys, Estats Units, que és dels nostres, bombardejava Bagdad i que al llarg del segle XX, Rússia/URSS ha invadit més d’un país, Afganistan o Txecoslovàquia entre ells. En tot cas reflexionar sobre el que ens passa mai està de més i extraure conseqüències tampoc. En desenvoluparem dues: una que afecta el món de l’ètica i un altra al de la política.
L’esperit humà
L’estat social i democràtic de dret és una conquesta sense precedents de l’esperit humà, però no és gratuïta, ni és irreversible. És un gran error pensar que tenim drets com tenim pulmons, cames o ulls, no ens cauen del cel, ni ens plouen com la pluja. Són fruit d’un projecte humà, actiu, viu, compromès i exigeix lleialtat i treball. El treball es diu deures, ciutadania, responsabilitat. Els drets que volem exercir, naixen dels deures que estem dispostos a assumir i aqueix edifici civilitzatori és un treball ètic de cadascú. I aquesta construcció, aquest projecte d’una humanitat millor és contingent, efímer, perdurable, reversible i necessita una ciutadania forta, esforçada, crítica, informada i valenta, que no el deixe caure. Ciutadania desperta que es fa càrrec del perill cert que tot caiga i tornem a la barbàrie. Dissortadament, primer el virus i ara la guerra poden fer que individualistes adotzenats i egocèntrics es transformen en ciutadans, podem fer que Narcís baixe a la polis.
I el que hem dibuixat en l’àmbit individual, té el seu correlat en l’àmbit europeu. Millor haguera sigut que el que està passant a Ucraïna no haguera passat mai, però està servint perquè també Europa desperte, abandone una certa innocència i es transforme en el que ha de ser: un participant actiu, conscient, responsable de la geopolítica mundial. Aquesta guerra de Putin, que cal deixar ben clar, és contra Europa, conseqüentment ha de fer més Europa. Una Europa més unida i, per tant, una Europa més política, més ciutadana, més forta. La lluita contra la pandèmia ja va suposar un primer revulsiu i la resposta amb els Fons Europeus va estar magnífica. Ara cal donar un nou pas, la unanimitat en la condemna a l’agressió i en les sancions econòmiques és encomiable i és una resposta conjunta de tots els països europeus, sense vacil·lacions, ni discussions, Hongria i Polònia incloses. Tota una lliçó. Deia Borrell, amb molta raó, que hem avançat en la construcció europea més en deu dies que en els darrers deu anys.
Hölderlin diu: «Allí on hi ha perill, creix el que ens salva». Esperem que siga així. La tragèdia d’Ucraïna ens implica a tots.
President de la Diputació de Castelló
