Suscríbete El Periódico Mediterráneo

El Periódico Mediterráneo

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Rosa Monlleó

la ventana de la uji

Rosa Monlleó

En homenatge als xiquets i xiquetes d’Ucraïna

Les escenes que contemplem de la actual guerra m’han recordat malauradament aquelles que es van viure a la Guerra Civil d’Espanya

Les escenes que contemplem de la guerra que es desenvolupa a Ucraïna m’han recordat malauradament aquelles que es van viure a la Guerra Civil d’Espanya i, en concret, a la Batalla de Llevant, que es va dur a terme a les comarques de Castelló entre els mesos d’abril i juliol de 1938: bombardejos; morts no sols al front sinó als carrers dels municipis perquè s’atacava a la població civil, refugiats repartits per les comarques de Castelló que venien d’Andalusia, Extremadura o Madrid a principis de la guerra; la població contínuament sobresaltada per les sirenes o l’amuntegament que patien els que anaven als refugis. Tot un món dramàtic i desorganitzat, ple d’experiències convulses on moltes vides quedaven esbiaixades i altres tenien totalment canviada la vida anterior. Els xiquets i les xiquetes, que necessiten d’una infantesa plena d’afectes i tranquil·litat per al seu creixement emocional i personal, són un dels grups que més perd en les guerres. Així ho constata Juan Perona, un xiquet de la guerra del que parlaré després: «Vivir una guerra es dramático. Vivir una guerra siendo niño es terriblemente dramático, sobre todo porque una guerra como la Guerra Civil española, --y me imagino que en otras guerras pasa lo mismo--, deja secuelas de consecuencias indescriptibles y en cada caso son diferentes los sufrimientos».

Precisament perquè les guerres deixen ferides molt profundes, a Europa, des de la dècada de 1980, es va començar a publicar investigacions o es van alçar monuments que recuperaren la Memòria de les vivències punyents de la Primera i Segona Guerra Mundial amb la mort de tantes persones al front i a la rereguarda, agreujada per l’holocaust nazi. També Espanya compta amb nuclis històrics on el drama de la guerra o de la repressió ha donat com a conseqüència que es desperte la Memòria. Les víctimes que van sofrir aquestes situacions i els ciutadans i ciutadanes d’aquests països europeus han de recuperar la seua memòria quan té el perill de ser ignorada i ocultada, però a més, aquest boom de la Memòria es dona perquè hi han passats traumàtics sense resoldre, no es coneix tot el que va passar i és important reconstruir el drama perquè el que es coneix, si és menyspreable, es més fàcil que no es repetisca, i ajuda als ciutadans i ciutadanes on s’han produït els fets a afrontar el futur amb projectes inclusius, on predomine la convivència i el respecte mutu.

En aquest procés de recuperar la Memòria des de fa més de dos dècades han col·laborat a Espanya periodistes, associacions memorialistes, institucions publiques i universitats. Precisament en la Universitat Jaume I, contem amb la col·lecció Història i Memòria i ens ha paregut molt adient en les últimes publicacions difondre els relats de dos xiquets que van viure la guerra a les nostres terres: Juan Perona i Manuel Vicent. Ens els seus relats ens mostren com són capaços de sentir, resistir, sobreviure i desenvolupar mecanismes per adaptar-se a les circumstàncies que els envoltaven.

Una mostra del protagonisme actiu d’aquests xiquets i xiquetes són les experiències que ens conta Juan Perona en el seu llibre Historias de un niño republicano. Guerra, derrota y represión en la ciudad de Castellón. Aquestes històries les va escriure Juan quan era ja major i, en un acte de memòria, ens relata quan sonava la sirena i corrien cap als refugis amb una gran por de ser atrapats per la metralla; les accions que va tindre que inventar-se Juan per pal·liar la fam i resistir en els moments tristos que va viure quan son pare estava en la presó i ell, amb nou anys, va quedar desemparat perquè sa mare havia d’anar a treballar i ell tenia cura d’una germaneta de mesos. La posterior repressió de tota la família, desterrada a Tarrassa, i quan van tornar a Castelló, la pèrdua de la plaça de funcionari de Correus que tenia son pare.

No menys crític és el relat realitzat per Manuel Vicent en la seua obra Contra Paradís, on es presenta la societat del primer franquisme totalment controlada per l’Església i una educació autoritària i estricta que no ensenyava a pensar, més bé conduïa a la passivitat i el temor. L’alta qualitat literària i artística d’aquestes «memòries novel·lades o literàries», com jo les anomene, en el sentit de que no són com el diari d’un soldat al front de guerra que conta la seua experiència real amb les paraules quotidianes, aquestes memòries tenen una alta imaginació metafòrica i narrativa. No en va, Manuel Vicent és un dels millors escriptors de les nostres terres, si no el millor. En la seua obra es treballen les paraules amb la utilització de metàfores, la descripció de sons, olors i paisatges mediterranis.

A les muntanyes de la Vilavella fa olor a pólvora. Manuel Vicent i els seus amics, com els xiquets de la guerra d’altres pobles, trobaven bales de coure, bombes de mà que no van esclatar, projectils que les comprava un drapaire, trinxeres i fortins i un esquelet de soldat amb pedaços de l’uniforme enganxats a l’os a ple sol. Eren els soldats republicans que no els va enterrar ningú i que ens han confirmat diferents entrevistes. En la Glorieta jugaven a la guerra tirant-se pedrades. El seu amic Camilo, buscador de metalls, va voler explotar una bomba de pinya i es va quedar sense un ull.

La lectura dels relats de Juan i Manuel ens pot ajudar a sentir empatia amb els xiquets i xiquetes d’Ucraïna i mostrar la nostra solidaritat, perquè també ara ells són víctimes del conflicte armat y pateixen els bombardejos, el racionament i la fam.

Fundadora de la col·lecció ‘Història i Memòria’ de l’UJI

Compartir el artículo

stats