Suscríbete El Periódico Mediterráneo

El Periódico Mediterráneo

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Paco Navarro

al contrataque

Paco Navarro

El xantatge infinit

El Marroc i l’Estat espanyol des de sempre han estat en conflicte per qüestions territorials

El Marroc i l’Estat espanyol des de sempre han estat en conflicte per qüestions territorials. L’últim és el territori de la República Àrab Saharaui Democràtica, és a dir l’antiga província espanyola del Sàhara Occidental. Fins ara Espanya el considerava sota administració del regne de Marroc fins que les parts acordaren fer un referèndum d’autodeterminació, com es va pactar en els acords de Madrid declarats il·legals per l’ONU. Cosa completament impossible de realitzar donada la diferència de forces. Marroc des de sempre fa xantatge a Espanya. Reclamant la sobirania sobre Ceuta i Melilla, les quotes o permisos de pesca o l’amenaça de deixar el pas lliure d’emigrants.

Recordem que l’actual crisis diplomàtica es va produir perquè Espanya va donar assistència sanitaria per covid al líder del Front Polisari. I en el tira i arronsa estàvem, quan el dia 7 de març, aprofitant un viatge a Marroc, la vicesecretària d’estat nord americana Wendy Sherman es va passar per Espanya. I a cau d’orella li va dir al ministre d’afers exteriors espanyol: si no voleu posar en perill l’integritat territorial d’Espanya i que vos renoven el contracte de lloguer de les ciutats de Ceuta i Melilla, cal que, a canvi, li doneu alguna cosa al Regne marroquí. Nosaltres, «seguim considerant el pla d’autonomia de Marroc per al Sàhara occidental, com seriós, creïble i realista». Suficient. Al nostre ministre d’afers exteriors li va faltar temps per a comunicar-li, fil per randa, al president el suggeriment i advertiment nord americà amb les mateixes paraules. Al president també li va faltar temps per enviar una carta al rei de Marroc, confirmant-li que el govern espanyol considera que el pla marroquí de autonomia per al Sàhara occidental li pareix seriós creïble i realista. Acomiadant-se amb la protocol·lària frase «quede a les seues grates ordens el seu i afectíssim segur servidor...». Tot arreglat i aquí pau i després glòria.

Com sempre el xantatge, ara recolzat pels EEUU, ha estat un èxit. L’explicació segons ens han dit, és senzilla: amb la crisi diplomàtica estava en perill l’estabilitat política i la integritat territorial d’Espanya --el lloguer?--. Queda en l’aire una explicació de per quina raó estaven en perill i quin era eixe perill. No hem vist cap paper que diga que mai més reivindicaran la marroquinitat de Ceuta i Melilla. Mes bé pareix el pagament de la multa per l’ajuda al líder Polisari. La veritat, suposadament, és l’interès geoestratègic d’Estats Units per Marroc i Espanya. EEUU, no podia permetre l’existència d’un conflicte diplomàtic entre els seus dos aliats. El perjudicat el poble saharaui expulsat, refugiat, i exiliat per la ocupació marroquí de la seua terra, i perjudicada també Espanya, per l’habitual forma que té Marroc de relacionar-se mitjançant el xantatge, cobrant almoines a l’’estat espanyol.

Un xantatge no resolt és un perill permanent. Estem en les mans de Marroc per la dependència demostrada del control de l’emigració, la pesca, i les ciutats de Ceuta i Melilla. Son, en un conflicte diplomàtic i en termes militars, els nostres flancs febles. I em pregunte, no tenim cap mètode per contrarestar el permanent xantatge?

No sé quina és la solució, si donar les Ciutats autònomes a Marroc abans que aquest pose els seus tancs en la frontera o defensar-les a capa i espasa com l’illa de Perejil; quedar-nos en aquesta part de l’estret amb la garantia de que no s’intentarà recuperar al-Andalús, o posar barreres al trànsit de mercaderies provinents del Marroc; cedir les barques de pesca al Marroc i dedicar les nostres a la pesca de la tonyina roja d’almadrava a la costa de Cadis, o fer pagar un peatge als vehicles i mercaderies que creuen la península amb destí o provinents de Marroc: Repatriar a tots els marroquins o permetre que vinguen tots els marroquins que vulguen fins que no en quede cap al Marroc.o torne a dir no sé quina és la solució si es que hi ha alguna.

Però el que és inadmissible és la traïció del PSOE al poble saharaui. Una gran i repetida canallada que no s’esborra amb l’ajuda al poble ucraïnès que sofreix el mateix problema d’ocupació per la força de les armes. Pot ser al PSOE també li va bé l’acord subscrit.i ha temes que tenen molta amplària, el dret d’autodeterminació, per exemple, el volen per a el poble saharaui. Sembla, però, que és el mateix dret que reclamen amplis sectors del poble català.

Llicenciat en Dret

Compartir el artículo

stats