Ben retrobades lectores i lectors, fa temps que no escric en aquesta tribuna i, com que no he tingut l’oportunitat, em permetreu que comence per condemnar la invasió russa a Ucraïna i alhora donar tot el suport al poble ucraïnès i a la part de la població russa que no recolze aquesta guerra que, com totes les guerres, són les persones treballadores qui més l’estan patint. Des de CCOO instem a parar esment en reforçar les vies polítiques i diplomàtiques per reconduir el conflicte des d’una visió global que ens aporte seguretat i ens permeta obrir perspectives de futur dins d’un món cada cop més polaritzat.
També vull fer referència a la declaració del Cap de l’Executiu i del Ministre d’Assumptes Exteriors, Unió Europea i Cooperació, supose en una mostra de sinceritat, contravenint les principals resolucions sobre el Sàhara Occidental de Nacions Unides, la Unió Africana, la Unió Europea, la Cort Internacional de Justícia i la Cort Europea de Justícia. En un bufit el Govern d’Espanya autoritza públicament a que el Regne de Marroc continue exercint tot tipus de violència contra el poble saharauí, que continuen les explotacions dels seus recursos naturals, també per part de la UE i d’altres entitats, i posa més distància a una solució justa a aquesta ocupació. Mostrar un enorme refús a aquesta decisió, reiterar la solidaritat de CCOO amb el poble saharauí i fer una crida pel recolzament d’aquesta causa.
Ahir vam celebrar el Primer de Maig, Dia Internacional del Treball, sota el lema La solució: augmentar salaris, contindre preus i més igualtat amb un ambient festiu i reivindicatiu i recuperant el format de manifestació. Un Primer de Maig marcat, entre altres aspectes, pels dos fets referenciats a l’inici d’aquest article. Perquè després de la pandèmia, que havíem superat sense excessives dificultats amb polítiques d’inversió públiques i gràcies a l’esforç d’empreses i assalariats, quan semblava que ja ens estàvem per fi recuperant, la invasió russa a Ucraïna ens torna a situar en un punt molt delicat de tensió política, econòmica i de seguretat a nivell global. I si el manteniment de l’ocupació va ser clau per a l’eixida de la crisi de la covid, també ho és ara però donant un pas més gràcies al nou marc de relacions laborals on es dona prioritat a la contractació fixa per sobre de la temporal, un passet més en la lluita contra la precarietat. Cert que cal un altre pas i revisar les causes i els costos de l’acomiadament per evitar que s’utilitze com a mesura d’ajust.
Però de què ens serveix tindre una ocupació si per ella no percebem un salari que ens permeta un mínim de condicions de vida? Hem calculat que aproximadament 9,5 milions de persones a l’Estat espanyol perceben ingressos al voltant de 1.000€. Realment donada la situació actual d’inflació descontrolada que afecta majoritàriament l’energia i els productes de la cistella, aquest és un ingrés suficient? Potser sí si no tens deutes i vius sol, però i si aquest és l’únic ingrès d’una família de tres o quatre membres? Calen doncs fórmules de revisió i garantia salarial per marcar els mínims de la negociació col·lectiva, l’augment del SMI per situar-lo com a mínim en el 60% del salari mitjà i majors i més àmplies mesures de protecció social que ens apropen cada cop més a la igualtat. Igualtat que no s’aconseguirà sense unes polítiques fiscals progressives i redistributives. Res proper a la baixada d’impostos que proposen algunes formacions polítiques i que per a l’únic que serveixen és per camuflar retallades en inversió social, o és que no ho estem patint ara en, per exemple, l’atenció sanitària?
I de què serveix augmentar ingressos si no tenim control sobre la despesa? Des de CCOO insistim en la necessitat d’una contenció dels preus. Cal un acte de responsabilitat des de les empreses a l’hora de recuperar la minva d’ingressos per l’augment del cost energètic i no gravar-lo sobre el producte final, deixant de col·laborar a l’augment de la inflació i fent que no perguem més poder adquisitiu, més encara si li sumem l’augment del cost energètic que també ens afecta com consumidors. Cert que s’acaba d’autoritzar l’anomenada excepció ibèrica per un any però aquesta no soluciona el problema a llarg termini i només afavorirà al voltant del 40% de les persones afectades.
Aquestes són, a grans trets, les nostres reivindicacions. Visca el Primer de Maig, visca la classe treballadora.
*Secretari General Castelló CCOO PV Comarques del Nord
