El bonisme, eixe sarcasme utilitzat per la dreta per a menysprear posicions ideològiques favorables a qüestions d’integració social o de caràcter humanitari, no és el que ens empobreix; el que ens empobreix és el capitalisme salvatge.
Només hem de mirar les dades respecte al repartiment de les ajudes públiques i potser entendrem que el gros de les ajudes no va a l’ajuda de 400€ que es dona dins la renda garantida a qui no té cap ingrés.
Sorprenentment, el 30% de les ajudes públiques van al 20% de la població més rica, mentre que només el 12% arriben al 20% de la població més empobrida. És a dir, més del doble d’ajudes públiques per als rics que per als pobres.
Per ficar un exemple gràfic: les ajudes de la UE per agricultura acaben als comptes dels grans terratinents, mentre que per als agricultors reals només queden les molles.
Mario Conde, los Entrecanales o los Mora Figueroa estan entre els més beneficiats: ajudes milionàries que acaben en comptes multimilionaris. Eixe capitalisme salvatge és el que ens empobreix; el que, tot i guanyar més diners dels que mai podrà gastar ni en esta vida ni en 3 més, voldria continuar amb la precarietat laboral a la que ens va portar la Reforma Laboral de Rajoy. Perquè no oblidem mai que és la dreta qui sempre ha governat per a ells i seguirà fent-ho.
Reforma que per fi s’ha pogut modificar i què, tot i que voldríem la derogació absoluta, cal reconèixer que dona bons resultats. Les dades actuals respecte al mercat laboral així ho demostren: aquest mes d’abril s’ha aplegat per primera volta als 20 milions d’afiliats, l’atur ha baixat en 86.000 persones fins als 3 milions d’aturats. I el més important, el rècord històric de contractes indefinits, un de cada dos nous contractes signats ha sigut indefinit.
No ens deixem enganyar.
Qui ens empobreix no és el bonisme, és el capitalisme salvatge.
Diputada autonòmica de Compromís
