Sobre la informació

Això diu que era el temps en què les notícies passaven de boca en boca. Certament els humans sempre ens hem comunicat. I gràcies a això es progressa. Fa encara dos dies que les informacions per a la supervivència dels sapiens es passava via les formes més elementals. Poca cosa: la veu, principalment. Amb el pas dels anys, molts anys, la cosa va anar modificant-se.

La comunicació, ja en temps històrics, va passar a produir-se principalment a l’àgora. I parlem de la que s’establia com fenomen social. Que no devia ser el mateix parlar amb la família i els quatre al·legats que voler comunicar-se amb l’altra gent de la polis.

A dins les societats complexes del món occidental, Grècia i Roma, la necessitat de mantindre sota control les estructures socials via el camí de la política, va fer que es mitificara la forma i el contingut de la comunicació. La notícia corria encara a peu, o, com a molt, a cavall. També via marítima. Una via importantíssima i que a nosaltres els valencians ens beneficiava en la mesura que, durant un temps, vam estar al centre del que es considerava el món civilitzat.

La comunicació, via la notícia, era oberta en tots els sentits: comercial, cultural, política també clar. I era, així ens ho pareix ara, d’un circular lent i probablement poc monolític. Les grans notícies devien fluir dins tot l’àmbit cultural de les grans llengües: dins la rama llatina, la germànica, la grega o dins el domini de l’Islam, però al seu costat hi vivien amb força i potència, les notificacions locals. De ciutat i de poble. El món encara no vivia immers dins una única notícia. Ni era un de sol el poder que les emanava. Dos o tres nuclis principals nodrien l’univers cultural. Poca cosa.

Eren les beceroles. I la comunicació no era encara un sector autònom i emanant d’un únic poder, ja ho hem vist. Però començaven a tenir alguns dels tics que s’han ampliat, modificat i sensiblement millorat en els temps posteriors. Fins que hem arribat on ara som. Cal dir però, que aquelles formes de comunicar unívoques es veien relativament compensades per vàries qüestions. Una era la limitació de les ferramentes i sistemes de reproducció de la notícia. O consigna.

Ara, avui en dia, en alguns llocs, en alguns estats del nostre entorn més immediat la transmissió comunicacional és diversa. Les fonts que emeten provenen de centres de poder diferents.i ha, en definitiva, pluralitat. Cosa que resulta de gran conveniència per a la salut ciutadana. I això no passa en altres llocs. A casa nostra, per exemple estem molt lluny de posseir una situació similar. I això es paga, ho paga la ciutadania i la seua imago mundi.

A Espanya , per raons històriques concretes i molt clares, les fonts que creen informació són quasi úniques. La diversitat és escassa. I hi ha dos factors de gran importància per a comprendre quin tipus d’informació tenim a l’abast la ciutadania. La informació que impera, no la creada en els cercles íntims o locals.

Un dels factors, tal vegada el més important i que finalment condiciona l’altre i tota la resta, és que el poder de crear notícies el té un sector únic de la societat. Una elit econòmica forta i pràcticament no tocada i intocable des de fa més de cent anys. Elit que domina també, per diferents vies, el poder polític. Per no tirar més enrere. El poder econòmic manava i mana. Aquesta capacitat de producció de discurs social, cultural i econòmic acaba produint una xarxa de poder immens i que ha permeabilitzat tots els àmbits. Un altre factor és que la difusió de notícies abasta tots els camps. Des de la informació econòmica a la cultural, i, podem afegir que més encara, des del nivell més elevat de les manifestacions noticiables fins als darrers estrats de la informació de masses i popular.

Fem una ullada, com des d’un dron, al territori de la informació produïda a l’estat. I, sense parar més esment dirigim-nos als mitjans de comunicació més populars. Des de la ràdio, tan important per a determinats sectors de població principalment, fins a la sacrosanta televisió. Què, malgrat altres plataformes i circuits continua tenint, a base de múltiples cadenes, públiques i privades, un poder fort entre determinats sectors de la ciutadania, bàsicament entre la gent major.

I què trobem? Llevat dels estatals la part d’emissors són a les mans dels poders econòmics. Ací no tenim, com passa per Europa, grups polítics o partits o grups culturals diversos, que han creat el seu mitjà per comunicar les seues propostes al conjunt de la societat. Ací emissores i centres de producció televisiva estan al servei del poder econòmic. I prou. Amb continguts realment sols enaltidors d’una certa ideologia política i cultural. I pocs se n’escapen a aquests paràmetres.

És un tant vergonyós comprovar no solament el contingut dels noticiaris sinó també el meta discurs utilitzat (elogi de determinats esports o actes civils, presència massiva de simbologies del poder, exclusió de manifestacions alternatives amb massa freqüència, etc.) per a elogiar únicament un tipus de política o de cultura.

I l’evidència de manca de canals alternatius deixa en entorns marginals, és a dir, de poc abast social, discursos que poden ser complementaris o fins i tot cabdals per a determinades maneres d’entendre la complexitat social.

Si fem la ullada sobre la premsa i les publicacions en suport paper el panorama és igual de monolític. Quants diaris ofereixen una informació que no provinga de la que els poders econòmics determinen? No cal sinó veure no només qui forma els comités directius, sinó, més encara, qui en són els amos. Fins i tot en aquest camp de la premsa diària on hi apareix algun mitjà més lliure, cal saber i tenir en consideració que tots ells, els uns i els altres es deuen en gran mesura, a la publicitat. Que condiciona molt més del que podem imaginar el contingut que ens presenten. Algú se n’escapa però.

Si parlem de revistes, tot un món per si mateix, es veu que precisament aquelles que són més diverses i heterogènies tenen uns abasts realment molt curts. Revistes especialitzades que no van sinó a uns pocs subscriptors. I que compten molt poc per a aportar una visió diferent a la dominant.

Avui en dia tenim les xarxes socials que alimenten moltíssim l’imaginari col·lectiu. I la seua visió quotidiana. I no ens hem d’enganyar pensant que la seua multiplicitat (Netflix, Watsap o el Twiter i tutti quanti...) ofereix visions alternatives al model imperant. No. Tots aquests sistemes responen a una lògica, el consumisme i a una ideologia, el liberalisme individualista a ultrança.

Resultaria evident a qualsevol marcià que vinguera de l’espai, que el món occidental, i eximim de moment els altres, viu sotmés a una visió i concepció del món què és, com a mínim, reduïda i pobra.

Sociòleg i traductor

Suscríbete para seguir leyendo