La llibertat humana no té un caràcter absolut. L’ésser humà és social per naturalesa, per la qual cosa en les seues decisions no pot oblidar que forma part de la família humana. La nostra actuació està condicionada per la nostra pertinença a la societat i per les exigències que deriven de la relació amb els altres. Així, per exemple, no es pot danyar l’altre per a aconseguir un objectiu en la vida o per a defensar els propis interessos; s’ha d’actuar amb caritat respectant el proïsme i la seua consciència, etc. Quan aquests principis bàsics que ordenen la relació entre les persones no s’observen, la convivència queda greument danyada. Per a regular les relacions entre els membres de la societat i, d’aquesta manera, promoure el bé comú, són necessàries les estructures polítiques. Sense una organització de la convivència aquest no es pot assolir.
El fonament del bé comú és el respecte als drets de les persones. L’estat té l’obligació de garantir-los. El canvi en la idea del que són els drets humans que estem vivint en la cultura actual, condueix a què els cristians ens trobem sovint davant conflictes de consciència entre el dret a actuar segons les nostres conviccions religioses i morals i els nous drets que les autoritats reconeixen.
En el seu origen, els drets humans eren expressió d’uns límits ètics que l’estat ha de respectar en la seua relació amb les persones (l’estat no pot recórrer a la tortura; o no pot justificar l’eliminació d’un ésser humà innocent); indiquen camins per a la consecució d’una societat més justa (podem parlar així del dret a un treball o a un habitatge dignes, o del dret a una assistència sanitària, etc.).
Actualment es parla del dret a l’avortament o a l’eutanàsia. Els desitjos subjectius adquireixen una consideració de drets que l’estat ha de posar a l’abast de tots.
Però un cristià ha de ser conscient que no pot col·laborar directament en la realització d’una acció que siga contrària a les exigències de l’ordre moral.
*Bisbe de Tortosa
