Suscríbete

El Periódico Mediterráneo

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Tomàs Escuder

TRIBUNA

Tomàs Escuder

Com els romans

Qualsevol ciutadà podrà observar, i comprovar en les seues butxaques, alguns dels greuges que anem patint els valencians

Evidentment no vivim als temps de Roma, però resulta cert que pel que fa a determinades situacions polítiques les diferències no en són tantes. Aquelles baralles continuen avui entre les forces de la política. Per sort per a ells, avui, no es maten. No físicament. Però des d’un punt de vista social no cal sinó pensar en algú.

Però entre alguna de les circumstàncies que es produïen, i que es repeteixen al·legòricament, li podríem tirar en cara a l’Estat en els temps actuals, les paraules aquelles que pronuncià Ciceró contra Catilina fart com estava de les seues maniobres. Açò li va dir: «Quan de temps abusaràs encara de la nostra paciència?».

També nosaltres estem farts. Si substituïm el romà per l’estat. I és que no hi ha per a menys. Ni en aquells temps ni avui en dia. Ciceró, que tampoc podia llançar la primera pedra, recriminava el seu contrincant, els embolics i maniobres que tramava sense parar. Així, nosaltres els valencians com a mínim, podríem exigir-li a l’Estat que no ens maltractara ja més. Que deixara d’engatussar-nos, via els seus diferents governs. Que n’estem farts de les seues maniobres. La cosa ve de llarg. L’assumpte sembla tenir ara, per allò de la pandèmia i altres desastres, una certa actualitat. Però no. No ens enganyem. Cal fer una ullada a la història de tant en tant. I és que la cosa ve des de fa massa anys.

Si fem una mínima mirada, ni que siga per damunt damunt, qualsevol ciutadà podrà observar, i comprovar en les seues butxaques, alguns dels greuges que anem patint. Per eixe maltracte que uns i altres ens infligeixen any sí any també. Mirem entre altres greuges per exemple, la ja crònica falta de finançament. Que s’ha convertit en una burla si no fora que això significa una sanitat pitjor, per exemple, que la que tenen altres autonomies. I ratios en escoles pitjors. O una altra qüestió on les queixes del govern valencià no han servit de res, mane qui mane a Madrid. Al lector li deu sonar això del Corredor Mediterrani, així, pregonat amb lletres majúscules però tractat amb lletra petita i amb poca pela. En vol més la lectora? Doncs que pare el cabàs perquè n’hi ha de sobres. El deute, oh!, el sagrat deute segons el consideren els poders econòmics però fonamentalment, els polítics. La qual cosa no és sinó com l’eterna amenaça de les legions a les portes de Roma aguaitant alerta per si el poder desbarrava. Ara és la prima de risc o el percentatge d’endeutament els qui amenacen amb força.

N’hi ha més. La quantitat de possibles queixes és llarga. Com si fos una jornada tòrrida i amb de vent de ponent. Un dia jo volia anar a València, ingenu de mi, pensant que amb una horeta d’anada i una altra de tornada i per un preu ajustat, passar el dia al Cap i Casal consultant uns documents de la Biblioteca Valenciana. No vull molestar ací lectors i lectores amb les peripècies passades. Algú, tal vegada, ho ha sofert igualment. Perquè el cas no era una excepció sinó el via crucis habitual de molta gent. Ja sé que a Ucraïna ho passen mal. Que hi ha altres llocs on passen fets terribles. Però això no és excusa. Perquè ací vivim en pau i democràcia. Però puc dir que va ser com posar-se en un fangar. Pel desencant i l’abandó que en fan dels trens de rodalies. Que a Castelló hem patit i patim encara amb un menyspreu pervers per part dels polítics acostumats a soltar paraules sense que ningú els porte a judici per mentir. A prometre i oblidar la promesa en un bufit.

Un dels temes que ens afecta no tant a la butxaca sinó a la dignitat com a poble, a l’autoestima valenciana i al prestigi com a societat és el rebuig i desconsideració a eixa demanda continuada, persistent i justa per recuperar el Dret Civil propi. Que això ens siga negat reiteradament, amb traïdoria i tot tipus d’excuses és digne de fer-nos descreure en institucions que deurien ser sagrades. Descrèdit de les burocràtiques, de les institucionals, de la mateixa Constitució. Ai! Una llei de lleis que en definitiva ens deuria protegir ja que garanteix aspectes bàsics i de renom i valor humanitari. Però, certament, l’estat poderós i just, amable i d’ampla generositat fa figa amb nosaltres. I això dona per a estar-ne farts com Ciceró de Catilina.

Hi ha més encara. Greuges importants. Però no cal entrar més en detall. Perquè qui observe un poc la realitat social ho podrà constatar de seguida. Insinuem tan sols, per exemple, en el Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA) o el tema de la reciprocitat entre les televisions de les Illes Balears i la de Catalunya. Podem veure més de cent cadenes de tot tipus, de la resta del món. En moltes llengües, algunes fins i tot considerades llunyanes. I a i resulta que he de pagar per fer-ho d’una del costat de casa.

Sabem que vivim en una democràcia. Quan que parodiant el poeta Marc Granell, en que va afirmar poèticament que això és el que diuen els llibres. Que certament vivim en un món de bones idees consagrades en voluminosos i prestigiosos texts.

Queda clar doncs. Què fem llavors? Deixar-ho estar i quedar condemnats a la segona categoria?

Tornem als romans. I eixa sigla, aquelles lletres, tan simbòliques i observables durant anys en frontispicis o fins i tot en grafitis com vaig veure un dia amb gran sorpresa meua... SPQR. Sí, això, el senat i el poble de Roma. Eixa unió que tenia la potestat de fotre fora, exiliar, desterrar aquells polítics que no complien amb els seus manaments. De manera que hauríem de fer com van fer aquells romans durant molt de temps per castigar amb eficàcia els polítics que pervertien les lleis. O no les aplicaven. O tot simplement les anaven deixant i endarrerint sempre per a unes altres ocasions. Sona la música no? Sona a cosa actual i repetida no?

Avui no tindrem cap Ciceró que escriga paraules tan ajustades i plenes de saviesa i energia. Aquells eren temps heroics i per això han passat a la història. La nostra època i els nostres polítics, eixos no, no seran inclosos en els grans llibres per a exemple de generacions futures. Els polítics avui, desgraciadament per a la ciutadania, no estan a l’altura que la societat els demana.an perdut el prestigi que els cal per a ser admirats com els romans.

Sortosament vivim en unes condicions en què la batalla política no ha d’utilitzar armes tan dràstiques i dolentes com les que ells aplicaven. Però donades les circumstàncies, avui en dia, la població deuria tenir en poca estima aquells dels seus representants que no fan el que deuen fer. Que és tan sols posar en marxa allò que el poble vol i reclama. I si no ho fan que se’ls demane com penyora inexcusable.

Sociòleg i traductor

Compartir el artículo

stats