Suscríbete

El Periódico Mediterráneo

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Francesc Mezquita

AL CONTRATAQUE

Francesc Mezquita

Creure i pensar

Fa uns dies en un debat públic sobre Memòria Històrica es va fer palés un fet evident: la discrepància sobre el seu reconeixement com el discurs necessari per tancar els anys de la Guerra Civil i la dictadura franquista. Tancar de manera equitativa i democràtica després d’obrir i estudiar tots els arxius per part de professionals de la història amb mètode rigorós i contrastat de manera lliure i definitiva. ¿Serà possible dur a terme aquesta recerca difonent-la en tots els àmbits i mitjans i que la societat raone, pregunte i al mateix temps puga acceptar-la?

Es difícil. Hem de reconèixer l’enorme dificultat per a que puga calar en la societat actual, fer canviar la posició ideològica que ha anat formant-se des de generacions. Canviar del blanc al negre i viceversa, perquè no valen arguments, ni raons demostrades, s’acaba sempre en la negació de l’evidència amb la resposta coneguda del sí, però no. Sense cap altra explicació coherent.

Moltes vegades he tractat d’esbrinar els arrels d’aquesta actitud i sols he trobat alguna llum en el camp de l’educació com una activitat intel·lectual que recau sobre tots nosaltres i que arriba d’àmbits diversos, no sols de l’ensenyament públic i privat, sinó dels exemples de la pròpia família, del que s’aprèn al carrer, en els llocs d’esbargiment i de treball, en els mitjans de comunicació, en el transcurs dels últims segles.

Tot influeix en l’educació i en cada època, cada àmbit d’aquests té un pes diferent. Fa pocs anys en les aules de l’IES F. Ribalta vaig fer una enquesta entre el meu alumnat sobre el que opinaven del pes de cada àmbit en la seua formació contestant que l’ambient dels amics era el de més pes, no la família o el centre educatiu. Potser fos una qüestió conjuntural de d’edat escolar, però així i tot donava què pensar sobre l’eficàcia social d’allò que és més bàsic i proper segons idees preestablertes.

No obstant això, pense que en aquella contumàcia a no canviar d’opinió, sí que té a veure l’educació que hem rebut des de les últimes generacions, l’educació en general dels diferents governs i de la societat.

Educació confessional filtrada

Per no anar més enrere, des de fa dos cents anys, Espanya ha rebut una educació confessional filtrada i controlada de manera directa i indirecta per l’església catòlica. No es tracta sols del que oïm en els diferents actes litúrgics, sinó del discurs difós en qualsevol situació o expressió. Volent o no, per bé o per mal, estem invocant moltes vegades a Déu i a la sacralitat d’unes persones, que són els sacerdots sobre els quals recau la creença en uns poders sobrenaturals que els posa per damunt de la resta dels que tenen fe, dels que creuen en ells, i també de la resta que els veuen com persones amb poders especials. Per tant, durant anys, el discurs sobre les creences, sobre la fe ha estat tan poderós i embafador que ha capficat la capacitat de raonar de les persones --el seu caràcter principal--, fent disminuir el valor de l’argumentació raonada, posant fins i tot en dubte el mètode científic.

Durant la dictadura franquista tan recent i present, la comunió entre l’església catòlica i el règim fou tan estreta que l’eficàcia de les creences en general es van engrandir i generalitzar de tal manera que el compliment de les lleis i les normes fou sempre relatiu que sols podia obligar per la força bruta i la violència institucional. Per això també, la debilitat de l’actual democràcia, el desprestigi del poder polític, la inexistència de l’educació democràtica, el poc de respecte a la igualtat, la indiferència social davant de l’incompliment de la llei, el menyspreu dels dèbils.

S’ha estudiat poc i s’ha difós menys el racionalisme i la Il·lustració. No interessava que la societat pensara i raonara, eren més útils pels interessos dels grups privilegiats, les creences, els misteris, les tradicions que podien inculcar-se sense fer preguntes, sense cap demostració, una cosa semblant a la consigna que va difondre Mussolini en l’Itàlia feixista: credere, obedere, combattere.

Catedràtic d’Història

Compartir el artículo

stats