Suscríbete

El Periódico Mediterráneo

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Paco Navarro

Ventar i escampar el poll

Paco Navarro

La importància de la llengua pròpia (II)

Manifestament vergonyós en el segle XXI és no fer res per defensar una llengua minoritària perseguida

Fins que el que es publica, es veu o s’escolta a l’escola, als mitjans de comunicació o a l’administració no es faci també en la nostra llengua; fins que no es faci desaparèixer la sensació que no és una llengua útil per al desenvolupament social en tots els seus aspectes; fins que no desaparega el concepte que sols serveix en l’àmbit familiar o territorial, el català/valencià no arrelarà d’una manera forta.

La paraula immersió es correspon amb la necessitat que tots aquells que arriben per primera vegada al país siga a Catalunya, País Valencià o Balears, puguen empapar-se. No tan sols de la nostra llengua, també de la nostra història i cultura, i que, respectant la seva cultura pròpia, puguin adquirir-ne una altra de nova, la nostra. Per als altres, els que viuen i treballen aquí des de fa temps suficient, es tracta senzillament d’exigir el seu coneixement, de la mateixa manera que s’exigeix el coneixement de la geografia física, la literatura o si la paella porta o no pebrera roja.

Manifestament vergonyós en el segle XXI és no fer res per defensar una llengua minoritària perseguida. De la persecució denunciada, de la necessitat de mantenir i utilitzar la llengua, cap acadèmia de la llengua ni la de l’estat espanyol o d’altre país s’ha pronunciat. Em recorda que podria ser d’aplicació el poema del pastor luterà alemany Martin Niemoöller sobre la covardia dels intel·lectuals, de permetre silenciar una llengua, alló de «i ara que venen a per mi no tinc qui em defensa».

Exemples quotidians en tenim, dissortadament no sabem si parle la ignorància, l’analfabetisme o el simplisme de la neciesa. Una família ha estat discriminada en dues ocasions a l’oficina bancària d’ING Bank per haver parlat en català: «no te entiendo y no tengo la obligación de entenderte». Una associació recullia firmes per a que no s’implante obligatòriament l’ensenyança del valencià a les aules al·legant «llibertat lingüística». Però, de veres, la millor, perquè ve de tot un llicenciat en dret, és la expressada per un polític, ex secretari general d’un partit majoritari: «¿per què un metge a Catalunya té el requisit de parlar en català, però un català, metge, pot exercir perfectament la medicina a Lleó?». Atenció que el xicot té quall. No se n’adona de l’error i de la discriminació que ell mateix crea amb l’endevinalla. En primer lloc, l’error: malauradament, cap metge té l’obligació de parlar català per a exercir a Catalunya; tindria, si se complira la Constitució, l’obligació d’entendre el català. En segon lloc, la discriminació: la que ha de suportar el metge català si vol exercir a Lleó, perquè ell sí que ha de saber parlar el castellà per poder exercir allí.

Eixos són uns del múltiples exemples provocatius que es poden trobar a tot arreu del País Valencià, Catalunya i les Illes Balears, que si no foren tan dolents farien riure. La cosa comença a ser greu.

L’altre dia un personatge de la sèrie Blacklist, de Netflix, afirmaba en un dels capítols: «cercar en el desert una gota de venjança per apagar una set insaciable és un camí inútil i solitari». Aquesta cita li ve com l’anell al dit a l’exsecretari general, qui, per allò que es veu, cercava menudes gotes de venjança en el desert que estava passant per apagar la seva insaciable set de venjança contra els catalans, els mallorquins i els valencians. És curiós que tots aquells que es defineixen a ells mateixos com a constitucionalistes són els més reticents a complir-la.

L’article 3 de la Constitució Espanyola estableix que «1. El castellà és la llengua oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la». 2. Les demés llengües espanyoles seran oficials en les respectives comunitats autònomes». Açò ja ho sabíeu. Caldria fer tan sols uns xicotets apunts per tal de deixar-lo clar. En primer lloc, ací a Espanya, es deuria d’anomenar castellà i no español la llengua comuna; el canvi significaria un reconeixement a totes les demés llengües que ací es parlen. Totes formen part del patrimoni cultural del país. Fixeu-vos, tots tenim l’obligació de conèixer el castellà a tot l’estat i les llengües pròpies a cada territori, però no l’obligació d’utilitzar-les. Les llengües oficials de cada territori tenen, al ser oficials, les mateixes característiques que el castellà a tot l’estat. Per tant, ningú pot obligar a un altre a parlar en una llengua espanyola determinada, però sí a entendre-la dins del seu territori.

Suposo que alguna vegada en aquest país hi haurà una democràcia en la que no prevalguen els interessos polítics per damunt dels interessos de la societat pel que fa a la seva identitat com a poble.

*Llicenciat en Dret

Compartir el artículo

stats