Suïssa, aquest país que és com un iogurt enmig d’Europa apareix poc en premsa. Als seus habitants no els cal eixir en les trones de la premsa mundial. Ni en l’europea. Tenen crèdits de tot tipus. Són rics, tenen un estat de benestar de primera categoria. Prestigi universal malgrat que siguen un paradís fiscal. O també per això. I els seus paisatges bucòlics apareixen arreu de calendaris, anuncis, feisbucs i en l’imaginari europeu. Són un país modèlic en molts sentits. Com estat són una confederació que és de les mes respectuosos del món. Amb quatre idiomes reconeguts en igualtat de condicions, els seus ciutadans poden anar de poderosos en la vida. Si un caminara per la vida desitjant coses boniques, gent amable, jardins nets, respecte per l’altre i coses per l’estil faria cap a Suïssa.
Quan vaig acabar la carrera, jove templat i ingenu, vaig fer cap a Ginebra. Seu de molts bancs i de la Creu Roja internacional. On jo hi volia treballar per allò del bé de la societat. A Castelló vaig deixar un amor i a Suïssa no en vaig trobar cap però el país em va permetre descobrir alguna cosa interessant. Molt interessant. I els ho dic a vostés. Eixe país exerceix una democràcia de les més netes i afinades del món. Des de la seua independència, allà pels anys 1291 ha celebrat sis-cents referèndums. Però no cal anar tant lluny en la història per a saber com funcionen. Des del 2005 només n’han fet un total de dotze. Nosaltres, a Espanya, tres des del 1977.
La major part dels humans, i els valencians més que els altres, tenim una tendència estrafolària a creure que vivim en la millor terreta del món. Clar que hi ha gent que no vol ni pot viure a casa seua. I fugen com poden. Eixos no es creuen això de la bondat de la terra. Vivim, més del que es pensa, a partir d’imatges fonamentades en coses reals. A nosaltres des de fora ens han imposat la idea del Levante feliz i eixa classe de mandangues. Als suïssos ningú els ha imposat la seua imatge del Cerví, Cervino, o Matterhorn de la que tots en tenim idea. És una visió de muntanya puntiaguda i forta, però amb tot de verdor de roses i edelweis pels costat. És una foto que ells han creat i difós. Els valencians tenim aquella de la taronja o la paella. Que estarien bé si foren certes. No ho són. Avui les taronges venen de Sud-àfrica i la paella és una menja universal que ja queda lligada a tota Espanya. No a València forçosament.
Hi ha, no ho dubte la lectora, prou més diferències entre la Confederació suïssa i l’Espanya de les autonomies. Moltes, moltíssimes. I de gran importància.
El tracte que tenen les diferents llengües n’és un i no poc important. Però després hi ha aquell sistema que tenen de democràcia tan ajustat. És quasi una democràcia directa, de mà alçada. Impensable diran vostès en una societat complexa com són les nostres. Doncs no. I amb major motiu. Perquè gestionar les complexitats pot ser treball de rellotgeria. Sí, però també treball de llaurador que fa uns cavallons tan perfectes. O aquell masover que va edificar parats de bancals tan bonics i funcionals al mateix temps. Eixa saviesa la tenim!
És a dir que també nosaltres podríem fer eixes filigranes. Per a una tal cosa no cal sinó voluntat política. I que si no la hi ha, això ja són figues d’un altre paner. I no anem a tocar-lo ara ni ací.
Diguem de passada però, que si el senyor Thomas Hobbes va considerar ja que l’estat no era sinó una convenció, podem dir que se li pot donar la forma que estimem més oportuna. I eixe tal Hobbes ha marcat tota la ideologia política que encara impera.
Els suïssos han dit la seua. Nosaltres no. Ells van decidir per acord comú ser un estat. A casa nostra l’estructura estatal va ser imposada. I no ho dubten vostès, això és una diferència substancial. Bàsica. Per a ser de primera o de segona divisió. O, de primera però a la cua. Ja ho hem dit i insinuat. Els suïssos figuren entre els europeus més contents de viure pel seu benestar. I això vol dir ser-ho de tot el mon. Perquè Europa és aquest oasi de bona vida i riquesa.
I si eixes condicions es volen mantenir cal treballar . Una de les maneres no gens singulars però poc habituals és fer referèndums. A Suïssa en fan per a donar i vendre. Ací no. I més encara. Més que aquestes consultes. Si reuneixen cinquanta mil firmes poden anular o enderrocar una llei confederal. És a dir que amb una quantitat de gent assenyada poden influir en política. Això, unit al fet que facin tants referèndums, és democràcia directa quasi. Molt participativa. A la Confederació Helvètica calen doncs eixes 50.000 firmes per a una població d’uns 7 milions de votants. A Espanya, amb uns trenta-set milions que formen el cens electoral en caldrien unes dos-centes seixanta-mil signatures. Tampoc en són tantes i tantes...
Què ens pot ensenyar això? Si és que volem aprendre alguna cosa més que les beceroles. I s’ha de dir que per a construir una societat benestant, rica socialment, fins i tot més alegre, va bé tenir una bona política. No cal sinó veure com estem, en general la gent, irritada contra la classe que dirigeix. On no tots són iguals. Però on molts la desacrediten. Per això mateix la pràctica de les consultes populars en les seues variades formes, han de tenir espai.
De fet, els polítics, si ho pensaren bé, se n’adonarien que com millor li vaja a la societat millor els anirà a ells. Alguns sí que ho veuen clar. Només mirar a països i estats on el desori polític va mal, molt mal, l’entorn econòmic també fluixeja. I el social igualment.
Que la llei permetera que un número assenyat, i a decidir entre tota la població, tinguera la capacitat d’expressar la seua veu ha de ser un requisit bàsic de la democràcia. D’una democràcia segura de si i al servei de la ciutadania.
De vegades aquestes idees semblen utopies. Irrealitzables. Recordem però, que només fa dos dies, aspectes intocables de les lleis han estat modificats. El tema resulta ser, una vegada més, una qüestió de voluntat política. I, naturalment, de pressió des de instàncies populars. I no val a dir que són impossibles. Que és demanar la lluna. Si anem amb aquestes és evident que mai no hauríem avançat ni un pas. I, si ho mirem bé, tots volem ser templats i guapos i dur un rellotge suís a la butxaca. A la fi és una qüestió de voluntats polítiques. Ah! I de polítics com els d’allà dels qui no sentim mai una malifeta perversa.
Sociòleg i traductor
