Suscríbete

El Periódico Mediterráneo

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Francesc Mezquita

El treball com espectacle

Veure treballar es pot considerar un espectacle que ha arribat a la televisió amb altes quotes d’audiència

Des de que Ferran Adrià amb El Bulli va popularitzar la nova cuina fa vint anys, la fama pública de l’ofici de cuinar ha anat a l’alça amb reportatges de diferents xefs, de restaurants premiats amb estrelles Michelin, de receptes extraordinàries i llistes d’espera en les reserves de molts llocs de restauració –diuen-- per anar a menjar.

Però el que està ultrapassant actualment l’onada d’aquesta febre són els concursos de televisió que de manera quotidiana omplin les nostres pantalles setmana a setmana, on els suposats aprenents de cuina competeixen de manera compulsiva per elaborar el millor plat.

Un fenomen audiovisual relativament nou que contrasta, per cert, amb els anuncis i reportatges de les ONG sobre la fam infantil a l’Àfrica i la demanda d’ajuda per eradicar-la.

Però d’altra banda, també ens fa reflexionar sobre el fet de mostrar-nos a professionals en la feina com un espectacle, és a dir el treball com espectacle, no l’espectacle com a treball, és com si anàrem a veure treballar a un obrer o professional en la seua salsa, mai millor dit, cosa que recorde em va prohibir taxativament el meu fill Francesc quan em vaig jubilar. No obstant això, en Espanya aquest costum de veure treballar està molt arrelat, practicant-ho amb reiteració i gust, possiblement perquè treballar en general, està vist com una activitat de pobres maleïda per la Bíblia, segons la sentència que li va llançar Déu, enfadat, a Adam i Eva quan els va expulsar del paradís, dient-los entre altres coses: «guanyaràs el pa amb el suor del front». Per tant el treball des de fa anys, segons els que segueixen aquestes idees, és un estigma, sobretot el treball manual, que històricament ha distingit a rics i pobres. Ja ho deia el poeta renaixentista Jorge Manrique en una de les seues Coples: «Los que viven por sus manos y los ricos».

Per això, veure treballar es pot considerar un espectacle que ha arribat a la televisió amb altes quotes d’audiència, fins i tot el públic es congratula en veure treballar a xiquets i xiquetes, donant idees per fomentar l’explotació infantil, no en la mina, com a l’inici de la Revolució Industrial, però si en la cuina, per no ferir la sensibilitat de l’espectador.

La casa on viuen amuntegats

D’ara endavant, segons aquest exemple, hem de preparar-nos per veure en la televisió altres activitats laborals, no amb el mòbil i whisky en la mà o activitats telemàtiques, sinó aquelles que requereixen una evident força física com la construcció d’un edifici i veure com els paletes alcen una paret, manegen una grua o van a esmorzar al bar del costat, gravant fins i tot algun simulacre d’accident laboral que tant sovintegen en les nostres bastides. També, traure a un jornaler del camp a primera hora del matí treballant la terra o collint fruita, sense mostrar el salari cobrat al final de la jornada o la casa on viuen amuntegats de temporada.

Es tracta de donar idees per a nous programes de televisió per veure treballar a la gent, seguir el temps de descans, els horaris, les incidències laborals, d’aquesta manera els jubilats no farà falta que es queden mirant de peu com obrin una rasa en la via pública sinó que podran veure treballar asseguts al sofà des de casa i alguns empresaris arreplegaran idees per posar-les en pràctica en els seus negocis. Avantatges de la pedagogia de la televisió.

Catedràtic d’Història

Compartir el artículo

stats