Suscríbete El Periódico Mediterráneo

El Periódico Mediterráneo

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Paco Navarro

Ventar i escampar el poll

Paco Navarro

El terme de Castelló

La desaparició de la Cambra Agrària no va ser el millor per a la gent del camp, els serveis que oferia han desaparegut o s’han minimitzat

Allà pels anys noranta varen desaparèixer les cambres agràries, centres neuràlgics de tot el terme cultivable, a l’horta, al secà i a la marjal de Castelló, que aquí definirem com terreny de cultiu. Les Cambres portaven la gestió i manteniment dels bens comunals, com els camins agrícoles i els sequiatges. Desaparegudes les cambres agràries els serveis que prestaven passaren a càrrec de l’ajuntament. Es nota. Abans els usuaris, els propietaris de terres de cultiu de Castelló eren de la Cambra, i controlaven la gestió mitjançant les assemblees anuals. Avui no. Durant la existència de la Cambra Agrària, tots els camins foren alquitranats. La neteja de les sèquies mare i el control de la neteja i manteniment pels usuaris de la xarxa de sèquies menors de reg també era una de les funcions de vigilància de la Cambra, mitjançant la guarderia.

Amb prou motius, cal concloure que la eliminació de la Cambra Agrària a Castelló, va ser l’inici de la degradació del nostre terme agrícola. Entre altres atribucions tenia dues maquines d’enquitranar que es van deixar perdre, i feien un gran paper en el manteniment dels camins. Comptava també amb el cos dels populars guàrdies de camp, figures emblemàtiques que ara sols es recorden en la processó de la Magdalena, amb els seus uniformes verds, disparant les escopetes en l’aire. Una guarderia especialitzada, creada per a la vigilància del camp, i el compliment de les normes agràries i de convivència. Integrada per persones de reconeguda professionalitat i coneixement extraordinari del terme, i benvolguts pels nostres llauradors. Recorrien l’horta, en bicicleta, amb un fusell mosquetó agafat al quadro. El cos va aplegar a tindre 37 membres. I conten que la consideració amb la que contava era gran, i en els plets judicials el seu testimoni era infal·lible per a els jutges.

En realitat la desaparició de la Cambra Agrària no va ser el millor per a la gent del camp, com va dir el Govern del PSOE. Més be va ser una presa de control dels diners dels llauradors, i de control sobre un col·lectiu que, organitzat, podia ser un ullal de conflictes reivindicatius. Tot ha desaparegut o s’ha minimitzat: la vigilància dels camps, el control de la neteja, la reparació i manteniment de sequiatges i camins. Tot ha esdevingut una entelèquia. Esperem que les noves fornades de regidors i els nous partits ho arreglen, els vells ja sabem el que han fet. En quasi quaranta anys, l’ajuntament de Castelló no ha tingut temps, ni ganes, ni voluntat política de mantenir el cos especialitzat de guàrdies de camp, seria bo que els nous regidors superaren l’oblit.

Potser seria bo, retornar les funcions a les cambres agràries i convertir els edificis de la Cambra agrària local del camí Lledó, i la Cambra agrària provincial del carrer Ramon i Cajal, en centres d’ensenyament vinculats a l’agricultura, a la formació de persones en l’ús de mètodes agrícoles i pecuaris antics i moderns, i així mantenir el considerable patrimoni agrícola i pecuari, constructiu i històric amb que comptem a Castelló. I, clar està, restablir un cos de policia municipal especialitzat sols per a la vigilància del terme agrari de Castelló.

CAMINS DEL TERME: avui veiem com els camins es van deteriorant; son cada vegada més estrets; poc a poc van quedant abandonats a la seua sort, sols mantinguts per la vergonya dels responsables –excepte honroses excepcions--, pels propis propietaris agrícoles que els utilitzen. La desídia municipal i la manca de control de la circulació han anant fent el treball de deteriorament. Pocs camins, per no dir cap d’ells, son els que han estat novament alquitranats; el manteniment, quan el tenen, es limita a posar pegamots en uns clots que pareixen badines. Ja no és necessari posar guals reductors de velocitat. Si es fera, si s’haguera fet un sistemàtic manteniment complet i ben fet, ara podrien estar tots els camins perfectament reparats. També seria bo, al respecte, l’ordenament del seu ús. Si els camins son de l’horta, al igual que en la ciutat estan els carrers per a vianants, cal limitar la circulació de vehicles. Quan ve l’estiu quasi la totalitat dels camins agrícoles son utilitzats per traslladar-se dels llocs d’estiueig a Castelló i tornar. Una xarxa que amés a més de no estar preparada per a aquesta comesa suposa un perill per als vianants o ciclistes. La sobreexplotació del seu ús per vehicles a motor, que agafen aquests camins com a vies de circumval·lació de la ciutat, i col·laboren a la seua destrossa, es en certa manera, la responsable juntament amb l’abandó administratiu del seu deteriorament.

Ara, parlem dels sequiatges. A Castelló les sèquies, files, braçals, boteres, canals, canalats i capçades. són un patrimoni històric no reconegut. Un patrimoni que des del canal del Pantà de Maria Cristina, el de la cota 100, o la sèquia Major juntament amb tots els ramals, forma part indissoluble dels camps de Castelló. No s’entén les terres de cultiu del terme municipal sense aquesta xarxa que uneixen totes les parcel·les cultivables d’eixe terme. Com els camins, estan desapareixent, per desídia, ambició, abandó i manca de vigilància. La instal·lació del reg a degoteig, una millora indiscutible per a l’horta de Castelló, ha suposat quilòmetres de sèquies que avui no tenen ús de reg. Plenes de brutor i deixalles orgàniques, suposen llocs insalubres d’aigües estancades plenes de mosquits. Enrunades per manca de manteniment unes vegades, i d’altres vegades, privades de eixida d’aigües, i embossades per manca de neteja: provoquen olors, inundacions i misèries. Ara ningú obliga a la seua neteja, són una vergonya per a un poble que conta amb un patrimoni forestal de regadiu digne de millor destí que l’abandonament. L’existència de la xarxa de sequiatges constitueix un patrimoni i una referència històrica del treball dels homes i dones que treballaren i visqueren durant segles dels fruits de l’horta un mon agrícola. Un patrimoni que, al igual que els bancals i parats en el secà, tindria que ser motiu d’orgull d’un poble que ve de l’antigor, arrelat en la llaurança àrab; dels sarraïns heretarem els coneixements, millorant i ampliant l’herència de les formes de rec, al voltant del qual s’ha desenvolupat la vida d’una bona part del poble de Castelló des de la seua fundació. Aquest patrimoni social i ecològic, de salubritat i història, deuria ser suficient per a mantenir el seu ús, la seua neteja i la seua exaltació. Es fa necessari afegir la necessitat d’eixa neteja. La xarxa de sèquies entre d’altres funcions son un instrument per al drenatge de les aigües i la prevenció de inundacions en tota la marjaleria. Un municipi que no acaba de ser industrial ni totalment de serveis, i que encara conta amb un terreny cultivable considerable, paga la pena conservar i cuidar.

Llicenciat en Dret

Compartir el artículo

stats