La música amansa les feres i de vegades produeix, com per encant, moltS diners. Tot això és cosa bona i el lector o lectora possiblement no hi objectarà res de res. No tocarem ací el cas dels festivals que es fan a Bayreuth, de Wagner més que res, o el de música medieval i renaixentista de Morella. De considerable prestigi.
La música difícilment comporta coses males. I és part important de la nostra vida fins i tot per a aquells que no en fan ofici. I eixa bondat pot ser una de les nombroses causes per les que els concerts i festivals musicals tenen tanta importància. Arreu i també al País Valencià. I és de suposar que per eixe amor a l’art dels sons és per la que n’han proliferat tant a casa nostra . Més de dotze segons diuen els que en saben. I que produeix una quantitat considerable de diners. Cosa que avui en dia és com la paraula de sant dels temps passats.
Des de Benicàssim a Benidorm, des de Villena a Tavernes de Valldigna, hi ha per a tots els gusts i mirades. Alguns tenen un clar sentit reivindicatiu de qüestions valencianes. Són els menys. La resta el que busquen és una certa diversió i ser una font d’ingressos , tot i que des d’alguns sectors es qüestiona la seua certesa.
Els festivals inunden durant dos o tres dies els espais límits de les ciutats o pobles on tenen lloc. I fins ací tot pareixen flors i violes. La gent jove contenta i alguns comerços, bars i restaurants fan l’agost i mengen coquetes de mel. Però ens podem preguntar lícitament si tot és tan bonic com aparenta. De vegades, en la vida, els pastissos es fan malbé i al remat les suposades dolors queden en fum de palla. Sense comptar que els festivals també provoquen alguna que altra molèstia. Ni que siga pel continuat i atronador volum que la música pot significar per a veïns i veïnes.
Mirem, però, una miqueta més a fons. Les coses, tal i com ens diu la ciència, tenen moltes cares i algunes no són tan profitoses ni divertides com semblen.
I per quina raó podrien els festivals tenir efectes negatius sobre l’entregent humà i l’estructura econòmica? Ah! Dirà el bon burgés... tot té un preu! I no li ho negarem. El que cal saber és si, en el nostre cas, en el que ara mirem, aquest preu és poc o massa gran. Beneficiós o no tant.
Els festivals, en primer lloc, no creen altres infraestructures, susceptibles de ser usades per a d’altres finalitats, que les muntades durant un dia i que desapareixen al cap de dos o tres. Res no queda per a benefici posterior del poble. I parlem d’infraestructures de tot tipus: ni viàries, ni energètiques o amb possible ús ecològic.
Tampoc no creen sinó un treball precari, incert i de poc de rendiment futur. És allò del pa per avui i fam per demà. Perquè, a més, a les empreses, quasi multinacionals de l’espectacle, igual que han vingut se n’aniran si així els convé. Sense dap mirament ni consideració. Encara que hagen rebut ajudes dels ajuntaments o d’altres amb el reclam de crear llocs de treball i omplir algunes butxaques. Però ja ho hem dit: llocs de baixa qualitat i diners molt limitats.
Hi ha més encara. Amb les seues actuacions, no les dels grups musicals, sinó les de les empreses organitzadores, donen una imatge falsa. De primer sembla que és bonic això de que ens coneguen via aquests espectacles. Però ha pensat el lector quans esdeveniments similars es produeixen al llarg de l’estiu? I on apareixen aquests manifestacions valencianes més enllà d’un discret àmbit estatal? Uns segons en alguna televisió. I prou. Encara que ens omplim de paraules que no van més enllà del nostre aàmbit local. I si no ho creuen, que mire el lector cap als media forasters.
No som ningú. Però encara es fa més mal. Perque, ni que siga de manera difusa i no prestigiosa, es crea una espècie d’imago mundi social de que a València, a terres valencianes, s’hi viu de festa i per a la festa. I així quedem relegats a poble que, com els nadius de terres llunyanes, permeten que a casa seua es facen safaris. On els valencians posem unes forces de treball, que no productives en sentit estricte, per a fer de comparsa.
El País Valencià queda retratat amb la imatge de sol, begudes barates i música. Que ni tan sols és de producció local. Ja sabem que la globalització comporta eixe internacionalisme. No és forçosament roin. Però la pregunta és si eixe sentit universalista ens permet ser-hi present amb alguna cosa de valor. Econòmic o, com ara parle d’aquestes coses, cultural.
Donen aquests festivals algun prestigi a algun territori, cultural, social, econòmic, en què hi aparega un cert sentit de poble valencià? Més encara... ens ignora. Només som una plataforma per a diversió. I sort encara que alguna part de la joventut valenciana també se’n beneficia.
Sense comptar amb els valors econòmics que la instal·lació d’empreses fortes i poderoses, com Ford, la gigafactoria, Stadler i d’altres de forasteres han aportat que aquestes sí, han aportat valor afegit. Però les empreses organitzadores tenen poc interès en crear-ne de valor afegit. I, és clar, eixe no és el seu propòsit. I ho entenem. Fins i tot ho considerem. Però caldria que, des de les instàncies pertinents, i diem les polítiques, tan locals com autonòmiques, es posaren al lloc que els toca. I això vol dir contribuir a que actes, inversions, activitats diverses, siguen productores de benefisis per a la ciutadania. Que és qui, finalment ha de ser l’objectiu receptor.
Després de la pandèmia, tots tenim ganes de festa i diversió. I és lògic, comprensible i estimulable. Però no tot s’ha de fer com si ja no existira futur més enllà del circ. També Roma va oferir el pa i els espectacles, però això no va ser sinó el preludi de la debacle posterior.
No volem anar tant lluny. Però sí cal que sobre aquestes esdeveniments hi haja una mirada crítica i no només acceptar-ho perquè creen llocs de treball. Ja hem dit quin i amb quines condicions.
Ha de ser el govern de les nostres institucions , totes i cada una, les que en facen una anàlisi. Una mirada crítica i no únicament endolcida i complaent. Comptant beneficis i desavantatges. Per a que els primers siguen duradors i no simplement festa d’un dia. I els segons per a que no es convertixquen en mals endèmics que empitjoren situacions ja precàries.
Ja sabem que els festivals no són centres d’empreneduria, de la que siga, ni llocs de creació intel·lectual o clusters industrials. Ells han d’aportat unes dies d’alegria, esperit de festa i música a la gent jove. Fonamentalment als joves. Però això no es pot fer únicament sobre algunes de les dolentes condicions i premisses apuntades més amunt, que només ens confirmen com a una societat de serveis. Però de serveis de poca qualitat. Pensem que també és servei la investigació. O la creació cultural. Cal doncs, que els polítics consideren quin tipus de model econòmic, i social clar, volen que tinguem per al futur . On hi tinguen cabuda els concerts , clar que sí. Però emmarcant-los dins una visió més ampla i de beneficis duradors . El repte és gran però és amb aquestes mirades com una societat pot aspirar al benestar de la majoria.
*Sociòleg i traductor
