Suscríbete

El Periódico Mediterráneo

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Tomàs Escuder

TRIBUNA

Tomàs Escuder

L'impossible carpe diem

La gent jove, especialment aquells que estan en plena ebullició personal i social, el que volen és marxa

La primera és que no a tot el món li agrada el suposat moment de tranquil·litat. La gent jove, especialment aquells que estan en plena ebullició personal i social, el que volen de veres és marxa.

Això no resulta res de nou. La carn jove, i no tant jove, el que desitja ferventment és anar al recte. No parar en tot el dia i a la nit pensar en l’endemà com una aventura més. Ja siga per amor, per treball o estudi.

Vosté, lector o lectora de diari, que com a tal té una suposada concepció menys digital , fins i tot de la vida, que suposa un pas una mica més lent, ja sap què és parar-se enmig del tràfec diari. I desitjar un moment, unes hores, fins i tot un dia, de calma personal.

La segona és que això, el repòs mental i físic ha esdevingut cada dia més complicat.

El poema, un entre les seues magnífiques Odes, ens parla de la necessitat de captar el dia . De ser present a la vida amb coneixement i consciència plena. Però Horaci posa en solfa temes que avui, com sempre, ens afecten de manera contundent.

Lligat amb l’oda amunt citada hi ha l’èpode igualment conegut . El que diu «Feliç aquell que, allunyat de negocis...»

I ací tenim tot un programa vital impossible de dur endavant, avui com en el passat, enmig les dèries i treballs diaris.

Si mirem , per exemple , un diari qualsevol d’aquests dies calorosos i ràpids, ens n’adonarem de seguida que les converses i preocupacions de la gent van per tot de camins diferents:

- Has vist el nou preu de la llum? Li pregunta la meua veïna a la del quint. I ella que li contesta que no, però que ja sap per on van els tirs. A la contra la del quint li diu a la del primer:

- I lo de l’incendi de Bejís, què et pareix? Quina desgràcia no, per a la pobra gent!

Certament no resulta fàcil pensar en actituds similars a les indicades en els poemes anteriors d’Horaci. Podem imaginar què en pensaria si li tocara viure ara, les presses i angúnies del present? Home ell vivia al si de Roma, del seu imperi. Ell parla des de la Roma clàssica, que ha estat un exemple per a temps futurs. Nosaltres, pobra ciutadania d’un raconet de la Mediterrània, dins un pseudo imperi com és la Unió Europea, no som sinó joguets d’un període històric que no passarà com referència clàssica. I, clar, tenint o no consciència de la magnificència de Roma o Grècia i observant el dia a dia del món, ni que siga l’Occidental, no parem gens bé. El personal no deu tenir avui en dia aquella idea de la ciutadania universal. Ara estem globalitzats. Que és tota una altra cosa. On prima l’economia dels poderosos i no els interessos dels pobles. I lògicament en aquests condicions no es pot esperar altra cosa que una certa necessitat de tirar endavant. Per allò que al segle XIX en deien progrés. I que ara no sabem ben bé com funciona.

Mirem una portada de diari de nou. Què hi trobem? Les noticies d’una guerra massa prop de casa, les pujades de la llum o els possibles problemes de subministrament de gas, algun atemptat, una nova pandèmia què, de moment, no avança. Delinqüència gratuïta. I que, encara que som un dels estats amb menys violència i millor seguretat d’Europa, ens assalta de tant en tant. Hi apareix en primera plana el tema de la inflació i la pujada de preus, o, per a fotre un poc més el tema, l’anunci de l’arribada d’una Dana . Que després de tanta calor amenaça ara amb pluges torrencials. És a dir: la presencia en primera persona del canvi climàtic.

Si ens fixem en un àmbit més immediat tenim també la nostra problemàtica personal.

Que si els bous n’han matat més que mai, que també ens ha tocat la part corresponent dels incendis i encara tenim por, si el preu del gas afectarà a la nostra industria principal que és el taulell. I allò que molta part de la ciutadania pren com una baralla incomprensible i nefasta per a la vida social com és la guerra continuada entre els polítics. Amb la qual cosa la gent es desencanta d’una dinàmica que no podem deixar de considerar com a societat responsable.

En definitiva: ¿Com poden pensar, aquells que podríem desitjar el carpe diem, en retirar-nos a un paradís idíl·lic? No hi ha espai per a una tal cosa. El soroll tant el mediàtic com el més immediat, el purament físic, ens invadeix i trastoca. No podem veure el cel nocturn a la ciutat, no podem seure tranquil·lament a la platja o al pinar sense estar suportant música a un volum increïble.

El sentit de civisme no és respectat per una part de la gent, que no es para a pensar que aquells beneficis de que gaudeix li son oferits perquè durant anys la major part de la ciutadania ha sabut fer el seus deures.

La tercera és constatar que hi ha, en general, un desig de pau i tranquil·litat fins i tot entres aquells que de manera conscient no ho sabem. Perquè també eixos necessiten un espai amable, segur i generós per a poder acomplir allò que els agrada. I si la gent jove necessita trencar motles per pura força de la genètica, no els ho negarem. Però hi ha espais per a ser trencadors, atrevits i poderosos. Espais que tot i sent-ho, aporten benefici al conjunt social. A la resta, a aquells que desitgen, el que escriu açò també, ni que siguen un moments de pau i benestar mental i social, els queden opcions un tant marginals. Però no deuria ser així. També la major part de la societat té dret al que diuen els poemes al·ludits: temps per aprofitar l’oci, el descans, el silenci. Cada vegada més impossible.

Però ai! Cada vegada resulta més difícil.

*Sociòleg i traductor

Compartir el artículo

stats