Crec que mai podré oblidar la sensació de desolació que vaig viure mentre les centres de les nostres muntanyes es precipitaven sobre les nostres caps, a kilòmetres dels focs que mostraven tots els informatius. Junt al roig de l’horitzó, les centres traslladades per vents de ponent, constataven arreu de les comarques la magnitud de la tragèdia. La Vall d’Ebo, i ací més prop Bejís, Viver, Jérica, Toràs, Teresa, Sacanyet desallotjats... I també el foc de les Useres, acotat ràpidament, però que rememorava la gran tragèdia de l’incendi de l’Alcalatén, o d’altres anteriors, com l’incendi que fa ja dècades va assolar el Desert...
Clar està que el canvi climàtic i les temperatures sense precedents d’aquest estiu són part important de la desfeta. I això ens hauria de fer reflexionar sobre l’emergència climàtica que vivim i la urgència per implementar polítiques valentes i urgents al respecte. Però aquest procés d’escalfament --innegable malgrat la insistència de negacionistes irresponsables-, no pot amagar l’autocritica: quines actuacions de prevenció s’han deixat de fer? Hi ha prou efectius d’extinció? S’ha actuat correctament...
I sobre totes aquestes i moltíssimes més preguntes, hi ha un altre factor clau, de model, de sistema, de gestió de territori, de ruralitat. I ahí jau, junt al canvi climàtic, el problema de fons: només des del territori se pot gestionar el territori. Només un món rural viu protegirà l’entorn rural amb eficiència i sostenibilitat. Només refermant l’ús i conreu del nostre territori, aconseguint que els i les joves es queden i visquen als pobles, podrem protegir de veritat les nostres muntanyes i boscos. I per això, la Llei de Mesures contra el Despoblament, que s’aprovarà ara en setembre, ha de constituir-se com un puntal no només pel que fa al manteniment de població a l’interior, sinó com una oportunitat pel nou paradigma de gestió de territori.
*Diputat de Compromís a les Corts
