Els anglesos en particular , i els nòrdics i centreeuropeus de forma més general, sempre s’han mirat el Mediterrani amb una certa distància. Si no menyspreu. Rics i pobres , d’eixos països, han captat i dibuixat, una imatge de pobresa en totes les ribes d’aquest mar. I de la seua diversa gent.
Per a unes certes elits d’aquests països, el tour obligatori que havien de fer per aprendre a no fer res, passava bàsicament per Itàlia, Grècia i , a més distància, Espanya. Eren els temps de descobrir la bellesa clàssica, el sol i els pins o el baladre. I amb això es fabricava una imatge de gent de segona. Un tant perversa, per molt romàntica que volguera ser. En el fons, una mirada de terra conquistada. I ara apliquem la rima del Bob Dylan que diu allò que els temps estan fent canvis.
Des de després de la Segona Guerra Mundial, i després plenament en l’imperi de la Unió Europea, hi ha una visió un tant diferent. Però només un poc. En el fons, com va dir Rutte i els seus adlàters europeus, nosaltres, els mediterranis, els surenys d’Europa som encara els PIGS. Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya ens hem de guanyar cada dia, com a pobres, el dret a tenir paraula i joc. Ja dic que la cosa ha canviat un poc. Però no tant.
De colonialisme n’hi ha de moltes formes i actituds. Ja no som, a Europa, en temps de violència física. Però hi ha, no obstant, formes de control i domini. Més subtils, però igualment fèrries. Que actuen no només en termes econòmics. També en el camp de la cultura i fins i tot de la llengua. Com ara veurem.
Dins aquesta dinàmica el País Valencià, al si d’un estat europeu i per tant amb una certa capacitat d’acció, encara té dret a la paraula. Però poca. Perquè aquest dret a dir o decidir ve condicionat per la sacrosanta economia. Una economia que actua segons les pautes del neoliberalisme i no, com podria ser també, des de la socialdemocràcia més justiciera i bondadosa.
Anem al cas. I passem de les coses generals a les particulars. Al món hi ha cinc o sis empreses que manen més que ningú. Perquè només en termes de PIB en tenen més que alguns estats. I ja sabem allò de que qui paga mana. Però també es pot manar des d’instàncies burocràtiques, culturals, socials, etc. Anem al gra.
Aquestes empreses, els noms de les quals a tots ens venen al cap per una raó o una altra, dominen els mercats a la seua.
Ara, alguna d’aquestes empreses s’han posat o es posaran al nostre territori. I tots contents. Tots li ballen els nanos. Des de la dreta a l’esquerra política. No sé si ho aplaudiran tant alguns comerços que han donat vida a les nostres terres des de fa molt, molts anys, amb profit mutu entre venedor i client.
Aquestes empreses, com abans la d’Almussafes i fa molts anys Altos Hornos a Sagunt, han fet i fan allò que els dona la gana. Poc importa que per a que vingueren ací i no anaren a Extremadura o a Catalunya, els amollarem la pasta. Amb beneficis i avantatges que la ciutadania a peu no té.
El peix que ens donen avui. Que no és la canya sinó el peix i prou, pot acabar-se. I també alguna cosa que és pitjor: endur-se tot allò que se li ha oferit generosament.o faran si els convé. Com ho han practicat sempre aquest tipus d’empreses. No hauria estat millor ajudar amb tants diners, les empreses locals per impulsar-les que no fer-ho només amb aquelles que no tenen cap interès social ni compromís amb la terra on s’hi posa?
Extrauran del territori tot allò que puguen. Infraestructures, avantatges fiscals, mà d’obra barata, terrenys gratuïts o a un preu irrisori...
En definitiva aquestes empreses, seguint el seus exclusius criteris, faran segons els convingui. Tenen canta capacitat que fins i tot trastoquen el llenguatge que les nostres administracions tenen. En les seues pàgines poden oferir treballs com, per exemple, per a ser cap de magatzem, que segons els tècnics d’una d’eixes empreses poden denominar com Lead-FC Associate III. O en d’altres açò : O ESLT XII, TEEC indoor. I noms per l’estil. Què t’ha paregut canut!
i tots amb la boca oberta. Perquè ah, oh meravella! Creen llocs de treball. I això és tot? Clar que tenir una feina és bàsica per a la ciutadania en la nostra societat actual. Naturalment. Però quants anys s’ha hagut de lluitar per a tenir unes condicions dignes la classe treballadora? Quanta sang i dolor? Però amb la força que el poder dona, les condicions les imposa l’empresa i ni sindicats ni Govern tenen molt a dir. Perquè més enllà de la voluntat de l’empresa hi ha el mantra de que cal crear llocs de treball. I a això es sacrifica tot. O massa coses.
En alguns territoris de l’estat ja n’hi ha hagut experiències d’aquest tipus. Ací també n’hem patit i podem patir. A Andalusia hi ha hagut un desballestament d’estructures formidable , per no dir sinó un exemple. Amb fugida de capitals i tota la resta de desocupació.
Un altre factor que , encara que no massa evident, és el valor del territori. Un territori que s’usa únicament com plataforma , mai més ben dit, per transportar i llançar productes o oferir serveis que passen volant. I que no deixen sinó uns treballs de segona.
A la fi aquestes multinacionals, que campen per tot el territori , ens degraden com espai i ens converteixen en simples camps per al seu negoci. En detriment d’altres negocis i empreses locals. I fent-nos, en la imatge que els poders econòmics internacionals tenen de nosaltres, un país de xaranga i pandereta. En termes actuals: de serveis i personal professional de poc de valor. On una senyoreta , doctorada en físiques, pot acabar treballant com Lead-FC, TEEF IN.
Sociòleg i traductor
