Avui celebrem en tota l’Església el Domund. Sobre aquest tema ja us vaig escriure el diumenge passat. Us demano de nou la vostra oració pels missioners i la col·laboració material amb ells. Avui vull comentar-vos les dues paràboles del capítol 18 de l’Evangeli de Lluc: la del jutge i la viuda (que vam escoltar la setmana passada) i la del publicà i el fariseu (que es proclama hui). Encara que semblen diferents, contenen un mateix ensenyament: l’oració insistent i feta amb humilitat té com a efecte la revelació de la salvació de Déu envers els pobres i els pecadors.
En la primera ens trobem amb una viuda, un jutge «que no tenia temor de Déu ni consideració pels homes» (Lc 18, 2) i Déu. En temps de Jesús les viudes eren les persones més desprotegides. La de la paràbola personifica als que no compten per a res en la societat i ningú les escolta. El jutge, en canvi, representa a aquells que, orgullosos i plens de supèrbia pel seu poder, tenen un cor insensible cap als més necessitats. Es nega a atendre la viuda que li demana justícia. La virtut que Jesús lloa en aquella viuda és la seua perseverança en l’oració. Eixa perseverança, encara que no canvia el cor del jutge, aconsegueix l’objectiu desitjat. La conclusió és clara: si la perseverança en la súplica aconsegueix l’objectiu fins i tot quan es tracta d’un jutge sense escrúpols, com dubtar de l’eficàcia de l’oració quan aquell a qui ens dirigim és Déu?
La segona paràbola té tres personatges també: el publicà (considerat per tots un pecador), el fariseu (prototip d’aquells que confien en si mateixos per considerar-se justos i menyspreen els altres) i Déu, a qui es dirigeixen tots dos. El fariseu exhibeix les seues bones obres. Està tan ple de si mateix, que en el seu cor no hi ha espai per a Déu. El publicà no té res a mostrar-li, a més de ser considerat pecador per la societat, ell també ho reconeix. Per això, cerca la misericòrdia. I a Déu li entendreix més la humilitat del pecador que les bones obres d’un just superb.
Bisbe de Tortosa
