Els dos primers dies del mes de novembre, en els que l’Església celebra la solemnitat de Tots Sants i la commemoració dels fidels difunts, els cristians tenim el piadós costum de visitar els cementeris en què reposen els nostres germans difunts en l’espera de la resurrecció i de pregar pel seu etern descans. Les meues paraules d’avui pretenen ajudar-vos que visquem aquest moment amb sentiments verdaderament cristians.
El matí del diumenge de Pasqua, les dones que havien acompanyat al Senyor durant la seua vida publica, que havien estat prop d’Ell en el moment de la seua mort i havien vist el lloc on l’havien sepultat van anar a visitar el sepulcre. Els evangelis ens narren que els seus sentiments eren sentiments de mort. Pensaven que el Senyor era mort i que tot el que havien viscut amb Ell era una il·lusió que havia acabat. Podem imaginar la desil·lusió que s’hauria apoderat d’elles. En eixos moments estarien dominades pel dolor i la desesperança. Quan arriben al sepulcre el troben com no ho havien imaginat: el sepulcre estava buit. A més escolten el primer anunci pasqual: Aquell a qui busquen mort és viu. A partir d’aquest moment es desencadenen una sèrie d’esdeveniments i el seu cor es va transformant. S’alliberen dels sentiments de mort que les dominaven i una nova llum d’esperança s’obri en les seues vides. Descobreixen que la mort no és l’horitzó definitiu del ser humà. Aquesta experiència els obri a la veritat de la vida. El que ha viscut Crist és el que tots estem cridats a viure: Déu ens ha fet fills seus per a donar-nos la vida del seu Fill Jesucrist.
Quan aquests dies visitem els sepulcres on descansen els nostres éssers volguts i recordem el que han suposat per a nosaltres en la nostra vida, que ressone també en el nostre cor el missatge esperançador que van escoltar aquelles dones que van anar a visitar el lloc on havia sigut soterrat el Senyor: Jesucrist ha ressuscitat.
Bisbe de Tortosa
