El Periódico Mediterráneo

El Periódico Mediterráneo

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Francesc Mezquita

AL CONTRATAQUE

Francesc Mezquita

El bressol dels presidents de govern

Ara que s’acosten les eleccions generals per elegir al proper president del govern, m’agradaria fer una reflexió sobre un tema que aparentment sembla accidental, el seu lloc de naixement.

Com les eleccions es celebraran l’any 2023, podem analitzar aquest tema en els últims cents anys. En aquest segle hem comptabilitzat 24 caps de govern. Dels llocs de naixement de tots ells, destaquen tres comunitats autònomes: Madrid i Andalusia amb sis presidents i Galícia amb cinc. Entre les tres representen els dos terços del total, la qual cosa és ja molt significativa pel número de presidents i pel pes del respectiu territori, però més encara perquè han estat manant durant el 83% dels anys del segle. Després segueixen, Castella i Lleó, València i Cuba (el president republicà José Giral i el president d’Alfons XIII, general Berenguer) amb dos. Finalment amb només un president estan les illes Canàries i Astúries.

D’aquestes dades, podem extraure algunes conclusions, primerament adonar-nos d’aquelles autonomies actuals que no compten amb cap president: Cantàbria, País Basc, Navarra i Aragó, tampoc en la Rioja, Castella-la Manxa, Extremadura, Múrcia, Balears i Catalunya. Crida l’atenció sobretot que no haja hagut cap president natural del País Basc o de Catalunya, que han destacat per les seues propostes nacionalistes i el desig per la independència. Significa segons açò que els seus polítics no han tingut interès en ocupar la presidència del govern d’Espanya? No exactament, perquè durant aquest segle alguns polítics catalans i bascos nacionalistes han participat en els governs de l’Estat, per exemple, Lluís Companys ministre en 1933 amb Manuel Azaña; Cambó, en 1918 en un govern d’Antonio Maura, o Manuel de Irujo durant la Guerra Civil amb els governs de F. Largo Caballero i J. Negrín.

Investigats pels tribunals

Recordem també a Josep Borrell. En plena democràcia recent, el 1999, no va ser elegit pel PSOE, per a candidat a presidir el govern d’Espanya, a causa, de què dos col·laboradors seus en Hisenda estaven investigats pels tribunals de justícia. També hi havien remors que era per la possibilitat de què un català presidira el govern d’Espanya. S’hauria evitat l’independentisme a Catalunya amb un president d’Espanya, català?

Els dos caps de govern valencians han estat, en primer lloc Ricardo Samper Ibáñez, republicà radical, nascut a València, que va ocupar el càrrec des d’abril a octubre de 1934. L’altre és Joaquín Chapaprieta Torregrosa, president durant el 1935, d’adscripció independent, nascut a Torrevella (Alacant) i mort a Madrid en la postguerra. Entre els dos no sumen ni un any en el poder.

En general es podria afirmar que aquells territoris que han aportat major número de presidents s’han pogut beneficiar més en els diferents actes de govern o en els càrrecs. En aquest sentit, Madrid, que també és la capital de l’Estat, ha acumulat un major volum d’inversions en aquest temps. Podem dir alguna cosa semblant d’Andalusia o de Galícia? València, està d’acord, segons el pes territorial amb els seus dos únics presidents durant al Segona República? Repasseu les mancances del deute històric, del tractament dels cítrics en la Unió Europea, del corredor mediterrani i altres activitats durant l’actual democràcia i sabrem si la relació entre presidents i territoris ha influït en les execucions de les polítiques.

Catedràtic d’Història

Compartir el artículo

stats