No importa que una persona siga lectora de diaris de prestigi. Al final la premsa escrita i les notícies per la xarxa es pareixen massa i tots tenen un to entre sensacionalista i fins i tot violent.
La proliferació de titulars i anuncis declarant l’eminència de la caiguda d’estels, de la guerra atòmica o, tot simplement, de que demà és el dia d’alguna cosa de la que no en teníem ni idea fa una setmana és tan bèstia i insultant que ha arribat a tots els espais. Sortosament però, la gent del carrer, com el lector i la lectora, sap que no passa res, que no passarà cap cosa de les que anuncien i de que els titulars escabrosos i insultants no fan sinó posar un crit que ningú ja escolta.
Que si València serà la capital de les ciutats verdes europees, que si la del disseny, que si Castelló ha guanyat un premi europeu i que Alacant, la tant llunyana Alacant per a la gent de Castelló, es convertirà en la capital de la industria aeroespacial...
Mare meua quines coses tan ampul·loses ens hem acostumat a veure i oir.
La cosa, com hem apuntat més amunt, no succeeix només als sistemes i discursos de la xarxa, tan potents. Sinó que hi apareix en els mitjans de comunicació suposadament seriosos i de senderi. La qual cosa ens posa en guàrdia davant unes afirmacions tan severes i que ningú no avala.
L’anunci de que en no sé quina circumstància arrasa tal o qual producte, de que un microbi insospitat destruirà mitja part del món, de que els seguidors de tal influencer han destrossat tantes collites...
Tot s’anuncia com si fora la darrera etapa de la vida, la cosa més important del món i, el que és pitjor, anunciant-nos que si no ho sabem, acabarem cremats en el foc etern de la ignorància o, més pervers encara, exclosos del corrent mundial sense el qual el món va camí de la perdició. Veus els titulats i la diferència entre els apocalíptics i els laudatoris no hi ha espai per a un mínim de reflexió. Només cal acceptar-ho com a cosa feta. Imposada subtilment per forces alienes de les que no en sabem res, no en volem saber o resulta impossible saber. Tot va a una.
I amb aquests titulars de beneficis i dies de glòria per a les ciutats i pobles passem el temps. És poca la gent que acudeix a llegir els diccionaris o les encliclopèdies més enllà de la Wikipedia. Cosa que no està mal. Però sabent que hi ha un altre tipus d’informació i que, per higiene mental, és millor no creure’s tot allò que ens diuen. Principalment si qui ho diu o ho publica és, per exemple, un polític, o el banc del cantó. No és cosa mala tenir la sensació de que a la nostra societat, fins i tot la discreta i endormiscada de Castelló. A la valenciana en general hi ha també excel·lències. Sí, està bé no anar pel món amb mala cara i pensar que vivim passablement bé. Però una altra cosa és ser un panxacontent. Cosa que la gent valenciana, per norma, costum i pel que diran, ho és excessivament.
De tant en tant, si un mira algun diari de fora, ni que siga per internet, o una televisió o fins i tot veu alguna noticia als mitjans espanyols, podrà comprovar com aquest esperit cofoi, de cara satisfeta que tenim no s’avé massa amb la realitat que circula pel món.
Aquest titular de la suposada benaurança de ser capital d’alguna cosa que ens venen com a universal i com mel de romer, vist des de la distància d’una frontera regional ja no compta quasi, des d’una estatal, europea, ja ni apareix. Així és que vistes les coses no seria mala idea que aquells que fan eixos titulars practicaren dos exercicis. Un, no mirar-se tant el melic I un altre, observar allò que passa en altres racons igualets com el nostre, encara que no ho creguen.
Si fer-nos l’autobombo servira per a ser crítics, podríem donar la benvinguda a eixes proclames d’excel·lència local. És a dir, que ens permetera situar-nos allà on som i considerant el que vam acomplir en el passat i fem, no és ni més ni menys que allò que han tirat avant els del costat. A l’Aragó, passen coses de les que no en sabem res que també són importants, o a Múrcia. I només cosa de vuit-cents quilòmetres, i ja fora de les fronteres estatals es continuen produint diàriament esdeveniments , processos, actes, ventures i encerts, a una velocitat considerable. I d’això tampoc en tenim esment.
Clar, resulta impossible saber-ho tot, podrà dir el lector atent. I té la veritat de qui mira i observa més enllà del Bartolo. El que volem dir és que és cosa bona elogiar les nostres coses, la nostra gent. Sense dubte. Però no deixant de banda la crítica, l’autocrítica, de la que anem tant erms.
Ser capital de qualsevol cosa, per important que siga, no és la fi del món, perquè aquest, des de que marxem drets, ha anat rutllant sense que ni València, ni Alacant, Elx o Castelló s’hagueren convertit en capital d’alguna cosa. Així que mantenim-nos discretament amb un vol gallinaci. Però fem per mantenir el corral net. Tal vegada sense tantes flors i violes ni titulars apocalíptics i mentiders. Fem allò que sempre hem sabut fer, com els llauradors, amb dedicació intensiva, amor al territori però sense estirar més el braç que la mànega.
Sociòleg i traductor
