De la lectura de textos presentats i comentats per Javier Fornieles (Zejel, 1991) del president, Nicolás Salmerón, de la Primera República, pot fer-nos pensar sobre la relació entre republicans i socialistes.
Els textos de 1903 mostren l’activisme polític dels últims anys de Nicolás Salmerón per unir als republicans en una coalició electoral. Aleshores, amb més de 60 anys era un home major --moriria cinc anys més tard-- i V. Blasco Ibañez i A. Lerroux, més joves, el recolzaran des de les bases donat el seu prestigi i l’autoritat moral.
Però en aquells moments el discurs republicà era moderat i la clau per augmentar les seues possibilitats era la incorporació electoral de les classes baixes i dels obrers liderats en part per Pablo Iglesias (PSOE), que sempre era reticent a col·laborar amb els republicans per burgesos i «la seua defensa de la propietat, la magistratura i l’exèrcit», encara que el seu primer escó el va conseguir en una conjunció republicana-socialista el 1910. D’altra banda els republicans no volien assumir una part de les reivindicacions obreres per ser massa revolucionàries.
Trenta anys més tard, en la II República es torna a plantejar el mateix debat. En les eleccions municipals de 1931, republicans i socialistes van anar junts en moltes ciutats la qual cosa els va atorgar tan d’èxit que va propiciar la proclamació de la Segona República i la formació d’un govern en què estaven junts republicans i socialistes. Igual va passar, en les constituents de juny de 1931 que van tornar a guanyar i formar govern, que va durar els dos anys més fructífers i progressistes del període republicà amb polítiques socials i republicanes de gran calat: reforma agrària, legislació laboral, exèrcit, educació, família, església i cultura.
Crisi
Van tornar a ajuntar-se en una coalició electoral --Front Popular-- el 1936 que els va atorgar un triomf sobre els partits de dretes i centre, però en aquesta ocasió els socialistes, majoritaris --comandats ara per F. Largo Caballero--, no van voler entrar en el govern amb els republicans per raons semblants a les que va esgrimir Pablo Iglesias en 1903. Potser per això va començar a entrar en crisi la II República.
Actualment, amb quasi un segle de distància, la situació és lleugerament semblant, però ara són els socialistes, o el PSOE, el partit majoritari qui governa tenint com aliats minoritaris als republicans de Podemos.
En aquest govern també es planteja en molts projectes de llei, el moderantisme del PSOE, majoritari, i el radicalisme de Podemos, minoritari, però necessari per governar.
En la II República, el moderantisme estava en mans dels republicans, mentre que els socialistes eren els revolucionaris, i no volien barrejar-se amb un partit burgés. Ara passa ell contrari.
Noranta anys d’història ha fet canviar al PSOE, potser per la responsabilitat de governar. Segurament des del govern els problemes polítiques es veuen de forma diferent. Podemos, sembla que ha heretat, en part, el discurs republicà, però no es decideix a desenvolupar-lo en tota la seua extensió. Així i tot, una part de la societat, la de dretes fonamentalment, el considera extremista, encara que no hem vist el desenvolupament república massa a sovint: augment del salari mínim, política d’habitatge, matrimoni homosexual, memòria històrica...
Republicans i socialistes, han tingut una relació amb dalt i baixos en la història, però fonamental per la estabilitat dels governs en Espanya, possiblement la fòrmula més progressista possible que podem trobar en temps actuals.
Catedràtic d’Història
