Ja hi tornem a ser. Un altre 25 de novembre. Quasi 18 anys després de l’aprovació de la Llei contra la Violència de Gènere. Una majoria d’edat a la qual apleguem amb moltes assignatures pendents. Com quan arribes a la universitat i has de fer un curs zero de mates aplicades perquè sí que has vist els continguts durant la Secundària però vas aprovar justet el selectiu i ara no t’aclarixes a treure l’f(x).
El curs zero de violències masclistes el tenim tots mig aprés. Sembla que certs comportaments i actituds molt arrelades a la nostra cultura patriarcal i a les seues pràctiques ja no són admissibles. Maltractaments en forma de violència física, d’assetjaments verbals o sexuals, insults en forma d’acudit… Hi ha ítems del manual de violència de gènere que veiem amb facilitat. Però altres violències són més difícils de detectar perquè tenen a veure amb l’origen de la violència, és a dir, amb la socialització de la masculinitat hegemònica.
Perquè sí, els homes condemnem el masclisme, però encara exercim les violències subtils que el codi social i cultural ens permet. Ens hem volgut diferenciar dels homes violents, al·legant modernitat, intentant distanciar-nos del que ja no és desitjable, però no ens hem qüestionat com a gènere, no hem tingut la valentia d’assumir que la violència residix en la nostra autovictimització.
Potser ja no ho fem en forma de cop, però sí en forma de silencis, distanciaments, llenguatge pseudoassertiu… Mireu, l’altre dia em vaig trobar enmig d’una conversa sobre la sèrie This is Us i es parlava d’un personatge en concret. Jack, un pare de família de la dècada dels 80. Un pare cuidador en el sentit ampli de la paraula, un marit corresponsable, un amant tendre.
Parella desitjable
El personatge que, segons les contertulianes donava el perfil de parella desitjable, havia heretat dels homes de la seua família una addicció a l’alcohol amb què pretenia endormiscar els seus fantasmes. Aquesta, però, va afectar mínimament l’estabilitat familiar i matrimonial perquè Jack va acceptar la seua vulnerabilitat i la va enfrontar ell sense abocar-la en la seua parella.
Si Jack va poder trencar la cadena tòxica de la masculinitat als 80, no ens hauria de costar tant a nosaltres, homes del segle XXI, fer una revisió als nostres comportaments foscos.
Darrere dels assassitants masclistes hi ha frustració masculina resolta de la manera més terrible possible. Normalment les institucions i les autoritats arriben quan queda poc a fer perquè la història tinga una continuïtat desitjable. Assumim, els homes, la nostra responsabilitat. Que no recaiga en elles.
