El cementeri de Castelló, que estava a la Placeta del Mercadet, al costat de l’Ajuntament de la ciutat, allà per l’any 1804 es va traslladar al Calvari, dins del que seria el parc Ribalta. Abans possiblement hi havia un altre cementeri en el que ara és la plaça de les Aules i que de menuts la coneixíem al barri com la placeta dels morts. El cementeri del Calvari el van traslladar el 1861 al Garroferal d’un veí conegut pel cognom de Mut, situat a la banda de dalt de la vora del Riu Sec. Els castellonencs van vore de seguida la semblança entre el cognom del propietari del garroferal i el silenci que es respira als cementeris. Se n’ha anat al garroferal del Mut, deien quan algú es moria. També deien Se n’ha anat a passar el riu d’esqueneta, perquè el taüt amb el difunt cara cap amunt havia de creuar pel pont el riu, abans d’entrar al cementeri de Sant Josep. On estava el cementeri del Calvari, i afegint terrenys dels voltants, construïren en l’últim terç del segle XIX un parc d’aire romàntic, isabelí.
El primer referent de la Pèrgola data de 1925. Joaquin Tirado, arquitecte municipal en els anys 60-70, va descriure la Pèrgola de la següent manera: «…era un recinte a l’aire lliure, de forma circular; rodejat de cairats de formigó, pilars revestits de taulells decorats; un banc perifèric de pedra, que tenia una baraneta de ferro per damunt del respatller; el paviment del sòl era de rajola ceràmica decorada (….) al centre del gran cercle hi havia una basseta d’aigua amb fontetes laterals i al seu centre un xicotet jardí amb palmeretes i altres plantes». Aquell senzill recinte amb trets modernistes s’utilitzava per a fer balls, espectacles musicals i festes com aquelles del pato al mes d’agost. On els bancs de pedra guarden encara la música de les orquestres estiuenques. La Pèrgola formava part del conjunt del parc; un parc amb bancs de ceràmica, la basseta o xicotet estany amb peixets, el templet de la música, l’obelisc, el roserar i la font del peliuet. Semblava eixe conjunt un jardí romàntic i botànic també amb els seus arbres i diversitat de plantes. Romàntiques eren les maranyetes, sendetes que recorren el parc amb bancs i racons per festejar, on les parelles es posaven a resguard de mirades indiscretes. Les maranyetes encara estan sembrades de besos amagats, de mirades i promeses d’enamorats.
La construcció sobre el recinte obert de la Pèrgola és també un vestigi franquista, que al 1971 ens va imposar l’alcalde Francisco Luis Grangel, conegut popularment com el rajolero pels seus orígens empresarials i polítics a l’Alcora. Grangel va ser l’artífex de la demolició de la veritable pèrgola. Parafrasejant les paraules del Tribunal Suprem en la sentència referida al pas del TRAM pel Parc, la construcció és un element distorsionador, impropi i inharmònic dins del conjunt del jardí històric. El PSOE de la ciutat de Castelló o potser tan sols l’arrogància de l’alcaldessa del PSOE, Amparo Marco, i el seu entorn, han presentat un recurs davant del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) contra la decisió de la Conselleria de Cultura que paralitza la remodelació d’eixa construcció ridícula i extravagant i contra els informes de la Universitat Jaume I, de la Universitat de València, de la Universitat Politècnica de València, pel Consell Valencià de Cultura, per l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, i no pocs ciutadans que volen recuperar i conservar el patrimoni comú de Castelló per a futures generacions.
Sembla que alguns (o massa) polítics, al moment de rascar poder massa temps, són colonitzats pel virus de la supèrbia política, fent les coses malament i acarant-les amb el pretext de l’interès comú. Obliden el passat, i menyspreen la màxima de que qui oblida el passat està condemnat a repetir-lo. En el cas que ens ocupa, és el comportament del PSOE castellonenc. La Pèrgola deu restaurar-se i deixar-la com estava abans de 1971.
No és la primera vegada que presenciem a Castelló eixe encabotament, eixa supèrbia. En 1991, el PSOE, aleshores al front de l’Ajuntament, va mantenir una forta conflictivitat veïnal al barri Verge de Lledó, amb una actuació que no estava d’acord amb l’opinió del veïns. L’encabotament del PSOE els va portar a perdre les eleccions després de 12 anys de govern. El 2014, en l’enfrontament del PP amb l’associació dels amics del Ribalta, la justícia va declarar inadequat el recorregut del TRAM pel passeig de cotxes del Ribalta, donant la raó a la Associació. EL PP va perdre les eleccions de 2015 després de 24 anys de govern. Una altra vegada la supèrbia del poder. Serà també així aquesta vegada?
Des de que es va fer el Palau de la Festa, la construcció feta sobre el recinte obert de La Pèrgola no té motiu d’existir. Desconec què és el que pot tindre el jardí huitcentista del Ribalta per a que els ocupants de la bancada municipal el maltracten de forma sistemàtica. Uns enderrocaren l’obelisc, els altres col·locaren la polèmica creu dels caiguts, després va desaparèixer el roserar i la Pèrgola, amagant la famosa font del peliuet, més tard es va intentar eliminar part del passeig de cotxes, i ara volen mantenir el monstruós edifici que sembla des de les altures una grossa taca d’oli en un llençol o un xampinyó gegantí. L’any 2025 és complirà el seu centenari. Tornarem a vore nàixer la Pèrgola?
*Llicenciat en Dret
