Manca de capitals

No cal sinó mirar de tant en tat els diaris o veure la televisió per a que apareguen les paraules fetitxes que no són altres que producció, creixement, model productiu. Supose que en xarxes deu passar una cosa per l’estil. Però això ja són figues d’un altre paner si volem parlar amb un mínim de consistència. I de no pixar fora test.

Fonamentalment del paradigma model productiu. Sembla com si, només treure’l a la trona fora com el deus ex machina que ho ha de resoldre tot. Tot. No solament els preus, ni l’assistència mèdica, ni el transport de rodalies o la contaminació lumínica... Amb el model productiu ja ho resoldrem.

Però el fet és que previ a aquesta dinàmica sobre com hem de produir. I per a què, caldria preguntar-se alguna cosa més.

I aquesta cosa podria ser, per exemple, el model de creixement. Que s’ha de produir, perquè altrament el sistema capitalista se’n va en orris pareix clar. Però quina mena de producció i creixement? Es parla de model de creixement? Hi ha debat sobre de quina manera s’haurà d’adaptar el sistema de producció en funció del model cap a on volem anar? No ja en termes purament econòmics sinó des d’una òptica social, històrica. Cal doncs debatre sobre el model de creixement. I si ens fixem, ni que siga per damunt, com només es pot fer des d’unes pàgines de diari i sense entrar en detall, el que es pot dir és que el territori que tenim, és la base de tot. No hi ha més cera que la que crema.

A les terres valencianes tenim, com tot poble, com qualsevol territori, pam dalt pam baix, unes característiques socials, geogràfiques, culturals, climàtiques, que condicionen més del que pensem. Estem tan acostumats a viure només en funció de la quotidianitat que pensar en termes d’estratègies a llarg termini pareixen històries de fades , o bruixes. Però una vegada que mirem els diferents capitals disponibles, i diem capital no només al que s’entén normalment, diners i poc més, sinó a aquells munt de territoris, demografia, cultura, societat, finances, empreses, dinàmiques socials i alguns afegits més que té la societat al seu abast.

De vegades aquests capitals són aprofitats. I amb bon resultat. D’altres es queden a mig coure. Els capitals econòmics, en general, com són els més evidents, funcionen. Millor o pitjor, però funcionen. Els científics, també. Un poc a remolc però. I no podem entrar en tots i cadascú, ja hem dit que el paper és curt i el tema llarg.

Però allò que resulta evident és que n’hi ha alguna classe de capital que queda massa en segon terme. On, per exemple, tot el que queda amagat dins l’economia negra? O el volum de gent que treballa per baix de les seues possibilitats? La cosa ideal seria que hi haguera una mena de clúster per sectors per a no deixar-ne cap fora. Fer sinergies que permeteren augmentar el cabdal patrimonial comú de forma que millorara el conjunt de la societat. On tal vegada més falla el model de creixement és en la utilització del que els estudiosos Antonio Cubell, Maria J. Murgui i José R. Ruiz Tamarit posen en solfa a la revista L’Espill, insistint en que eixe capital natural, format pel conjunt d’actius mediambientals, podrien ser millor utilitzats per a l’activitat econòmica del País.

Generalment tenim tendència a ignorar, fins i tot a menysprear, aquelles coses o condicions que, per quotidianes, passen desapercebudes. És veritat que en els darrers temps sí que hi ha un major interés en aquests aspectes. No cal sinó mirar com els esdeveniments esportius o el mateix turisme rural aporten un pessic a l’economia d’alguns municipis. Però el capital natural podria aportar molts més valor. El problema, tal vegada és que el tenim com cosa feta. I és un territori econòmic i natural que solem deixar de banda o fins i tot maltractar-lo.

Per a no fer-ho caldria un sentiment més fort d’estima i consideració per la pròpia terra, pel conjunt de l’espai que habitem. Però anys i anys de patir unes polítiques que només ens han parlat del valor individual, del prestigi personal, abandonant el criteri molt més positiu de l’atenció a la col·lectivitat, han fet molt de mal. Més enllà de la família, del jardí de casa o, com a molt d’un barri, a Occident i més precisament encara a Espanya, els valors de la comunitat, del bé comú i l’ajuda mútua, han quedat en un segon o tercer esgraó. Revertir aquest sentiment no és cosa de dos dies. Calen anys de pedagogia. I d’estima. A d’altres països europeus, en aquest sentit més avançats que ací, els moviments per salvaguardar i posar en valor els capitals naturals tenen una fortalesa enorme. És igualment cert que ací, al País Valencià, hi ha algun moviment que ha pres consciència de la importància d’aquest valor. I alguna cosa es va fent.

Però per a que el capital natural tinga realment importància i fins i tot condicione la nostra petita vida quotidiana, cal que es qüestione no únicament el model de producció sinó, amb major insistència encara, el model de creixement. I en aquest sentit, tenir cura i posar-hi atenció al capital natural és molt convenient. I saber-ho és el primer pas per a treure’n profit. I parlem no solament de beneficis econòmics sinó socials.

*Sociòleg i traductor

Suscríbete para seguir leyendo