Hegel i la sostenibilitat

Hegel és un dels grans filòsofs, dels veritablement grans. Màxim exponent de l’idealisme alemany, és el gran pensador de la racionalitat, absoluta, afegiria ell. Gran teòric de l’Estat, parla «de l’astúcia de la raó», «la dialèctica de l’amo i l’esclau», o allò tant conegut de «tesi, antítesi i síntesi». Vol edificar un sistema de pensament que done raó i explique la totalitat d’allò que diem, la realitat i ho fa valent-se d’un concepte cabdal en la història del pensament i que tal vegada enlluernava, segles abans, un filòsof presocràtic, Heràclit, El Fosc. Em referisc al terme «dialèctica».

Lluny de la nostra intenció, esgotar un tema tan ampli en unes breus línies, però sí que podríem dir que la lògica hegeliana vol superar el principi d’identitat, A=A i va més enllà. La realitat és oposició de contraris, conflicte, canvi, moviment constant. El que les coses no són, el seu contraposat, entra en relació constant en el que són, en allò que les identifique o defineix. Hi ha una progressió constant en la història en la qual cada moviment successiu sorgeix com a superació de contradiccions anteriors: tesi, antítesi i síntesi.

I aquestes reflexions em venien al cap a propòsit d’unes jornades sobre municipalisme, gestió forestal i prevenció d’incendis que van tenir lloc a la seu de la Diputació Provincial, el passat dijous. Unes jornades molt oportunes perquè suposaven la presentació del Fons Forestal que a partir de l’1 de gener activarà la Generalitat Valenciana i que suposarà una quantitat important de recursos perquè cada ajuntament actue en la prevenció d’incendis forestals.

Amb tal motiu, parlava en el meu discurs, és clar, de sostenibilitat en el medi natural i em referia a la relació interna, substantiva, mútua entre sostenibilitat natural i sostenibilitat social. I, per això, em pareixia molt pertinent parlar d’una relació intrínsecament dialèctica, entre les dues formes d’entendre la sostenibilitat. Ni és possible un desenvolupament economicista o «desarrollista» (tesi), ni en contraposició, una sostenibilitat purament naturalista (antítesi), cal fer possible una sostenibilitat naturalment social o socialment natural (síntesi). Cal defensar les polítiques de sostenibilitat en el medi natural, però no podem cometre l’errada d’entendre la sostenibilitat únicament en termes mediambientals. L’interior ha de ser sostenible socialment. Hi ha molta vida als nostres pobles i cal generar activitat econòmica i crear llocs de treball i lluitar contra la despoblació. Fa falta eixa síntesi dialèctica que puga permetre que la gent es quede al seu poble. Perquè al final, si les persones se’n van dels seus pobles no tan sols serà una catàstrofe social, ho serà també mediambiental. No serà, tan sols una tragèdia humana, ho serà també ecològica i natural.

Parc temàtic

Les persones que vivim a l’interior, als pobles, de vegades tenim la sensació que es vol fer del nostre territori, dels nostres bancals, dels nostres boscos, de les nostres terres un reservori, un parc temàtic per a l’us dels urbanites el cap de setmana. No és això. Hem de dir alt i clar que si algú vol i estima el seu entorn natural és la gent que residim al territori i que no ens podem oblidar de les persones que viuen, treballen i senten el territori.

La dialèctica hegeliana es marca el camí. Ni en una deep ecology, una ecologia radical, profunda i antihumanista que tan sols es mou per propostes naturalistes, ni en un absolutisme economicista que tan sols mira la maximització del benefici, està la solució. Compatibilitzar i harmonitzar sostenibilitat natural i sostenibilitat social pot ser una solució que a més a més de lluitar contra la despoblació busque solucions per a la protecció d’un medi natural molt afectat pel canvi climàtic. En eixos pressupostos estarà i treballarà la Diputació de Castelló.

President de la Diputació de Castelló

Suscríbete para seguir leyendo