Conflicte permanent

Dies passats vaig assistir en la llibreria Babel a una conferència sobre l’església i la Guerra Civil a càrrec de l’investigador local Manolo Carceller. Dissertació excel·lent sobre el tema explicant la violència contra l’església durant els primers mesos de la guerra en la zona republicana amb xifres eloqüents de morts de religiosos i bisbes, que testimonien els fets. A continuació va referir la posició de l’església còmplice de la violència franquista amb les conegudes excepcions de l’arquebisbe de Tarragona, Vidal Barraquer, i el bisbe de Vitoria, Mateo Múgica. Finalment també va parlar de la xifra de víctimes mortals durant els primers anys de la pau franquista, amb un to de moderació i claredat seguint les investigacions de l’historiador Hilari Raguer, en La polvora y el incienso (Península, 2001).

Una conferència concisa, plena de rigor que ja l’haguérem volguda en anys anteriors i llocs diferents de la nostra societat de Castelló per tal d’obrir consciències sobre el tema i promoure el diàleg raonat entre adversaris.

Però malauradament no va ser igual el debat posterior. De seguida les intervencions van perdre el rigor i l’equilibri sense que el moderador poguera fer res convertint-se en una discussió de carrer. Em va sorprendre una mica, perquè pensava que aquest tema, molt estudiat pels historiadors, estava prou aclarit, més encara quan al mateix temps, noranta anys d’acabada la guerra, encara s’estan inhumant víctimes de les fosses comunes, com a Castelló, 998 d’afusellats o executats per part dels franquistes (Juan L. Porcar, Un pais en gris i negre, UJI, 2020, p. 130)

En la discussió posterior van començar a confondre’s les víctimes civils en temps de la guerra i de la República, com feien deliberadament durant el franquisme, qüestionant la investigació documental actual de professionals acreditats per tothom. L’historiador E. Gonzalez Calleja, en Cifras cruentas (Comares, 2015) fa un recompte de les víctimes mortals de violència política durant la República, i per la província de Castelló, en dona quatre: tres obrers anarquistes, Ramón Ribes, Pedro Garcia i Juan Rojo, abatuts per la policia en diversos fets, i un policia, Leandro E. Garcia, mort per anarquistes.

Colp d’estat

Les víctimes de l’església i de persones de dretes que va referir el conferenciant, es van produir en plena Guerra Civil causada pel colp d’estat de F. Franco, immediatament després de conèixer les massacres indiscriminades contra partidaris de la República en Canàries, Ceuta, Cadis, Sevilla i Badajoz. Ací a Castelló van influir també els fets de Puebla de Valverde en què la Guàrdia Civil es va tornar contra la gent de la columna Casas Sala, traint-los, i executant a molts dels seus components. Sense tractar de justificar cap víctima mortal, efectivament, membres d’organitzacions obreres, entre elles la FAI, van executar a religiosos com una manera de fer efectiva la revolució que volien dur a terme al mateix temps que la guerra.

Però ara, ací, també s’hauria d’explicar l’actuació de l’església en els anys abans de la República, quan formava part del poder junt a cacics del poble i polítics monàrquics que durant anys, diria segles, van explotar cruelment moltes famílies pobres, veient-los desesperats morir de fam, sense instrucció en les escoles, enviant als fills dels pobres a les guerres colonials, i altres temes molt estudiats del segles XIX i XX.

Rigor documental

Quan s’han obert els arxius en la democràcia i s’han pogut estudiar els fets amb rigor documental és quan s’ha demanat no obrir les ferides del passat. S’estava millor callat com en la dictadura. Però la discussió després de la conferència, va mostrar que la formació democràtica està sols a meitat camí i que la consciència franquista està ben present en part de la societat noranta anys més tard. Alguna cosa no s’ha fet bé en l’educació de la memòria democràtica.

Suscríbete para seguir leyendo