Les Benaurances

Quan reduïm la fe a simple sentimentalisme, fàcilment caiem en l’error de confondre l’amor a Déu amb un sentiment difús amb el qual podem pensar que ja l’estimem però sense cap exigència de fidelitat a un estil de vida que Ell ens hagi revelat i testimoniat.

En la Missa del dia de Nadal proclamàvem el Pròleg-Resum de l’evangeli de Joan acabant amb una solemne afirmació: Déu, ningú no l’ha vist mai; Deu Fill Únic, que està en el si del Pare, és qui l’ha revelat (Jn 1,19). La conseqüència d’aquesta Revelació és que no hi pot haver amor fidel a Déu sense fidelitat al seu programa revelat. La fe cristiana no fa referència a un Déu desconegut que no s’ha manifestat i que cadascú pot imaginar-se’l com li sembla, atribuint-li el projecte de vida i felicitat que hom prefereix.

L’evangelista Mateu en el 1er dels 5 grans Discursos en què organitza l’ensenyament de Jesús presenta el seu programa: les Benaurances. La primera evidència és que Jesús proposa un camí de felicitat, responent al desig natural que Déu ha posat en el cor de l’ésser humà per atreure’l cap a Ell, l’únic que pot satisfer-lo plenament. La singularitat del missatge de les Benaurances és el camí proposat, totalment contra-corrent del proposat pel món. Les Benaurances són el camí per a fer desaparèixer la infelicitat de tants germans nostres.

La primera benaurança, mare de totes les altres, parla dels pobres en l’esperit: expressió amb forta càrrega que correspon als pobres del Senyor (els anawim de l’AT) que converteixen la seva situació sociològica de pobresa en actitud religiosa de confiança en el pla de Déu.

En parlar de pobresa cal distingir bé la pobresa-pecat, filla de les injustícies humanes i contrària al pla de Déu; i la pobresa-virtut, filla de l’amor a Déu i als germans, que és l‘instrument adequat per a vèncer les injustícies a què el pecat sotmet tants germans nostres. 

*Adminitrador diocesà de Tortosa

Suscríbete para seguir leyendo