El cim del Penyagolosa que guaitem des de la Plana no és tan sols un punt en l’altura de l’horitzó on arriba la vista des de vora mar. El Centre Excursionista de Castelló ha familiaritzat a varies generacions, i des de fa vora 68 anys, amb eixe cim que s’apropa als 1.900 metres i que tantes vegades, a l’hivern, el contemplem amb «tota la testa plena de neu» desafiant el fred i les ventades. Amb mossèn Amorós, servidor va ser ú d’eixos que va pujar allà dalt poc després de fer la comunió. De jovenet, quan encara no tenia la barba tancada, vaig tornar de la mà del CEC i el aleshores animador del excursionisme castellonenc Ferran Sanchis i Cardona. Sempre m’he sentit lligat de forma afectiva al cim i el seu entorn, a eixe singular paisatge relativament prop de la capital, a la seua gent, als seus masos, al riu Montlleó i al riu Carbo que mor en el de Llucena i que conformen l’Alcalatén. M’acompanyen sempre, com m’acompanya la meua Plana natal.
Alguns membres, ja majors del CEC, han vist aquelles terres amb masos habitats i bancals nets i ben cuidats donant de menjar a una població rural en gran part dispersa, és a dir, que no vivia als nuclis urbans de Xodos, Vistabella, Villahermosa, el Castillo, Llucena o les Useres. Anys mes tard hem vist masos abandonats i bancals que es desplomaven perquè ja no habitaven prop d’ells aquells que van alçar la pedra seca, i perquè la nostra climatologia mediterrània no perdona l’abandó. Alguns amants de la muntanya, la pau del camp durant els caps de setmana, i de buscar rovellons a la tardor, han pogut recuperar amb esforç unes quantes masades amb el teulat ja per terra. Però encara queden a tot arreu, al voltant del Penyagolosa, molts habitatges rurals i molt de bancal que desfan el temps i l’erosió. Treball de segles que desapareix com van desaparèixer els pobladors.
Uns pobladors que van emigrar les darreres dècades cap a les nostres comarques costaneres o cap a la Catalunya industrial. Quan van marxar s’endugueren darrere les seues histories, l’esperit de treball i tenacitat que van assimilar molt bé durant segles en eixa comarca esquerpa i sense carreteres, on van sobreviure els seus avantpassats.
Despoblament evident
El mateix treball i tenacitat que els acadèmics Joaquim Escrig i Artur Aparici han dut a terme en el seu llibre Xodos, un poble del Penyagolosa. Els dos van nàixer quan a Xodos, als altres pobles de l’Alcalatén i als masos vivia la gent, en 1952 l’ú i en 1954 l’altre; han escrit un llibre sobre un territori on el despoblament és evident. Donen, a més, receptes per lluitar contra l’abandó i el despoblament amb allò que s’ha batejat com a Nova Ruralitat.
La història de Xodos, un poble del Penyagolosa ho és de seriosa. Els autors fan un recorregut per la comarca molt acadèmic. Al remat, es tracta de investigadors d’un nivell universitari excel·lent i amb experiència a la esquena. Aparici, professor jubilat de Sociologia a la Universitat de València des de 1986 i posteriorment a la Jaume I de Castelló des de la seua creació en 1991. Escrig va ensenyar història en l’antic Col·legi Universitari, el precedent de la Jaume I, i després professor en diversos centres de Secundària. També jubilat, fa anys ja va publicar La Llucena masovera i Cròniques històriques valencianes.
Autors, ja ho he apuntat, del millor del nivells universitaris, estudiosos de molta tenacitat. Ara, amb el seu llibre, ens fan tornar a alguns al Penyagolosa, d’on potser mai vam eixir des del dia que vam pujar. Però el seu llibre ens ha fet conèixer millor la terra de l’Alcalatén que sempre hem xafat, des del seus orígens fins a l’actualitat amb tots els reptes de futur, amb tots els canvis que es fan necessaris en un paisatge ple de masos sense gent.
