La creu del parc Ribalta

En les darreres setmanes, després del trasllat de la creu dels caiguts que estava en el parc Ribalta, s’han publicat una sèrie d’articles ofensius, plens d’insults i desqualificacions, però sense cap argument mínimament històric que demostre la necessitat de què la creu es quede al parc Ribalta.

En les societats contemporànies les democràcies són sinònim de progrés perquè priva en elles la llibertat de pensament, de reunió i associació i en conseqüència el joc electoral dels partits polítics i el dret al vot d’homes i dones. A més, junt al dret a l’educació i la igualtat d’oportunitats, s’ha instaurat una major secularització de la societat, que suposa la separació de l’Església i l’Estat, és a dir, la total independència i autonomia de les esmentades institucions.

M’agradaria recordar una circular que va publicar la Conferència Episcopal el 23 de gener de 1973, quan encara vivia Franco, en què, seguint les directrius del Concili Vaticà II, proposa la mútua independència i autonomia en les relacions entre l’Església i la comunitat política i la sana col·laboració en el comú servei a la societat. A més, l’Església reconeix l’autonomia de la comunitat política per determinar el seu propi sistema constitucional, és a dir, les lleis, elegir als seus governants i ordenar la cooperació dels ciutadans en la consecució del bé comú. Aquest camí que demanava l’Episcopat es va seguir amb la Constitució de 1978 i el Concordat de 1979 entre l’Església i l’Estat.

Referent nacionalcatòlic

Tots els polítics saben el significat dels monuments per a destacar les seues victòries. Durant la guerra civil, tant un bàndol com un altre, van utilitzar la propaganda per difondre els seus triomfs i atacar a l’enemic. Franco tenia molt clara aquesta influència i va crear inclús un Ministeri de Propaganda. A banda de les creus que es van construir a les façanes de totes les esglésies d’Espanya amb els noms i cognoms de «los caídos por Dios y por España», Franco també va manar que s’alçaren multitud de creus arreu de tota Espanya en zones visibles com parcs o plaçes públiques, sobretot, per honrar als caiguts en el seu bàndol. Per consegüent, la creu que s’ha retirat del Ribalta uneix el règim polític a la creu, és un referent nacionalcatòlic, no en va la guerra civil es va anomenar també creuada pel seu sentit religiós contra els republicans.

En alguns articles publicats les setmanes últimes s’insisteix en el fet que l’any 1979 es va canviar el rètol i es va dedicar a tots els caiguts en la guerra. Aquesta proposta va ser circumstancial i està relacionada amb la dificultat per fer algun canvi del règim anterior els primers anys de la Transició Democràtica, però és una acció incorrecta perquè el monument es va alçar sols per dignificar als vencedors, és més, al llevar la creu i ficar-la en un lloc que pertany a l’Església es compleix el manament que la Conferència Episcopal va fer l’any 1973, com hem dit abans, i compleix la Constitució, el Concordat i les lleis de Memòria Democràtica aprovades en les Corts Generals i en les Autonomies. No complir aquest mandat és no complir la llei que s’ha votat democràticament i reafirma la separació de l’Església i l’Estat. Ara que la creu s’ha traslladat a un espai religiós, on ha cregut convenient el bisbe i les autoritats eclesiàstiques, queda totalment despullada del seu missatge polític i desenvolupa un paper de culte religiós exclusivament.

Historiadora (Institut d’Estudis d’Història, Memòria i Patrimoni)

Suscríbete para seguir leyendo