VENTAR I ESCAMPAR EL POLL

Un viatge al Nepal (V)

Paco Navarro

Paco Navarro

Ja estem a Namche Baazar, a 3.440 metres, el poble més gran que trobarem en tot el recorregut. Proper a la frontera Xina, té un mercat de roba de confecció d’aquest país. Com tots els pobles i aldees del camí, viu del turisme, el comerç i l’hostaleria. Tot són lodges i tendes, també hi ha una cabina telefònica per a parlar via satèl·lit on vulgues, no sé ni vull saber com. És un bon lloc per a fer una estada de dos dies per aclimatar-se. Els mil metres pujats des de Phakding se noten, els moviments son més pausats, menys enèrgics. Per aclimatar-nos pugem a 4.500 metres, a l’aldea de Khumjung i després baixem. Allí l’estat volia fer una menuda pista d’aterratge per estalviar camí a les expedicions i donar serveis més ràpids, però no es va acabar perquè els portejadors en veure perillar la seva faena es van oposar. El sistema de la pista era curta i en pendent.

Amagar les vergonyes

Tres dies després tornem a la senda, l’objectiu és arribar a Tengboche. Per tots els llocs està farcida d’Estupes funeràries i monòlits de pedra amb oracions i banderes de caire religiós. Ara el sender és una ratlla en el vessant de la muntanya: a la dreta vas directe al riu, ja glacera del Khumbu; a l’esquerra el vessant continua empinat cap amunt. La dificultat més gran no és la caminada, ni la senda estreta, sinó la situació que es crea si te ve una necessitat fisiològica que no té espera. No hi ha prop un replanell, ni un matoll, ni un bosc on amagar les vergonyes. En una ocasió ho vaig sofrir, sortosament hi havia una solitària casa, amb un comú al carrer amb porta. El lloc, per sentar-se ajupit, a la gatzoneta, era un tauló d’allò més insegur que volava per damunt del terraplè --cinglera--, on tot queia uns 50 metres més avall, i tu mirant-lo per entre les cames. No recorde si vaig resoldre la necessitat, per por o per ganes. Per arribar a Tengboche, a 3.860 metres, on fem nit, hem hagut de baixar a nivell del riu i tornar a remuntar, en arribar es posa a nevar. El monestir budista és una preciositat, els monjos es presten a donar-te, prèvia una almoina, una benedicció amb unes paraules que no comprenc i ves tu a saber què ha dit, però amics, la fe és el que val.

Pel camí, es veu gent, xiquets, d’aspecte sa, no hem vist misèria. Em crida molt l’atenció un xiquet que, assegut damunt d’una pedra, està jugant amb un helicòpter. L’ha construït amb una ampolla de plàstic, trossos de fil d’aram, taps de colors que són les rodes, i uns palets de fusta al sobre que estan les pales. Té ingeni i ganes de jugar.

Suscríbete para seguir leyendo