Diuen que Espanya es un estat sense nació formada per nacions sense estat. D’acord amb allò que disposa la Constitució Espanyola sobre les llengües que parlem a la Pell de Bou, el castellà és la llengua oficial de l’estat no de la nació. Per tant l’espanyol no existeix com a llengua perquè llengües espanyoles hi ha unes quantes. Definir el castellà com a espanyol suposa un menyspreu a la resta de llengües de la nació, totes elles espanyoles. La pretensió d’imposar el castellà sobre la resta de llegues i patrimonialitzar el títol nacional d’espanyol no deixa de ser una actitud arrogant que va me enllà de la dicció de la Constitució. Una actitud que reafirma el convenciment de tots aquells que veuen al castellà com una llengua colonial i poc integradora.
És a dir, el castellà es presenta com sinònim de la unitat de la pàtria, una unitat tantes vegades citada com falsejada. La Constitució, eixa llei de lleis, nomenada i oblidada per interessos polítics, parla de la cooficialitat del castellà amb les altres llegues en l’àmbit d’ús de cadascuna d’elles. Al País Valencià com a les illes Balears i Catalunya la llengua anomenada cooficial amb el castellà és el català, que ací anomenem valencià, una parla pròpia amb algunes singularitats pròpies i geogràfiques. La cooficialitat, posada en picota per molts castellano-parlants, promulgada a la Constitució, no podrà ser una realitat fins que...
El centralisme idiomàtic d’este mal unit país no admeta la realitat de la diversitat i deixe de posar entrebancs a eixa diversitat.
Fins que en la mal anomenada Camara alta del Senat, actualment magatzem de polítics abandonats sense ofici, o retirats per la grua de les eleccions, desprestigiada en el seu paper de Camara territorial, permeta expressar-se en les llegues pròpies.
Cooficialitat
Fins que les llengües pròpies de cada territori formen part de manera escrita i oral en cadascún dels actes de l’administració general de l’Estat i de l’Autonomia, imprimint-li el caràcter de la cooficialitat en seus territoris d’aplicació.
Fins que totes les persones al servei de l’administració entenguen, almenys, la llengua pròpia del territori en el qual treballen.
Fins que la paritat a l’ensenyament no siga discriminatòria per a la minoritària llengua territorial, durant segles ocultada i menyspreada.
Fins que no hi haja una igualtat en l’ús, la paraula i la idea de cooficialitat no té sentit, i el text constitucional sols servirà per a embolicar la rua de l’esmorzar.
Fins que no s’acabe la subordinació de les llengües territorials al castellà no hi haurà cooficialitat.
Fins que l’estat no deixe de ser un mecanisme de poder respecte a les llengües, ens mancarà una identitat comuna basada en el concepte de nació.
