L’altre dia vaig llegir escrit en castellà que «el valenciano, el catalán, i el mallorquín son tres lenguas diferentes». Clar que si escrius «el català, el valencià i el mallorquí son tres llengües diferents», no saps si s’ha escrit en català, en valencià o en mallorquí.
Està bé això de parlar a Europa i a les càmeres legislatives en les llengües pàtries. Ja era hora que se n’adonaren que on hi ha llengua pròpia el castellà es cooficial. Llàstima que ho faran obligats, no per reconèixer lo just. A tot açò es desconeix si la pretensió del PP, es que es faça una traducció al català i una al valencià o tan sols una denominació dual.
A Europa encara ploren de rissa amb les traduccions que es presentaren en català i en valencià de la futura Constitució Europea. Uns dels principals periòdics d’Alemanya comentava en primera plana el ridícul d’aquesta traducció dual català i valencià. Si volen que s’anomene català-valencià-balear, com el Diccionari de la llengua, que ho facen. Al cap i a la fi el diccionari de la llengua d’Antoni Maria Alcover i Sureda i Francesc de Borja Moll, és un diccionari descriptiu i etimològic que vol recollir tot el lèxic del català. Discutir es perdre el temps. El ridícul serà si la pretensió es la traducció dual.
Les diverses varietats de parles, que no de llengües, del País Valencià: la parla castellonenca, la varietat de l’apitxat de l’Horta, la dels pobles que parlen salat, i el «plus més bell catalanesc» com fa segles es van definir les parles alacantines...les anomenem valencià. Però la llengua és la mateixa. Ho manifesten reiteradament tots els professionals i estudiosos, la llengua catalana és única.
Des de sempre la problemàtica sobre la llengua ha estat el mateix plantejament. El secessionisme. Ni la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, ni González Lizondo ni Maria Consuelo Reina, ni la violència, o el Partit Popular, ara amb el conseller José Antonio Rovira, aconseguiren res. Els seus interessos són la provocació, l’intent d’ocultar la manca d’idees i la corrupció que, com la pols de l’arròs en l’era, sempre els acompanya pegada al cos. I el motiu inconfessable és la por de que mitjançant la unitat de la llengua es porte a terme un imaginari desenvolupament dels Països Catalans. Fixeu-vos, no anomenen per a res l’eusquera a Navarra, o les varietats del galaic-portuguès. Mai els convencerem segueixen enlluernats cara el sol. Ignoreu-los, no els feu el caldo gros. Ells tenen la importància que nosaltres els donem. Si la llengua és important per a nosaltres, defensem-la sense entrar en discussions estèrils: treballant-la, parlant-la, i ensenyant-la a les escoles. Tenim que fer que aquells que no parlen el català comprenguen l’ampliació de coneixement que suposa parlar-la. Un treball orientat a fer que l’aprenguen i la senten com a seua, fent-los titulars d’una llengua i un territori compartit.
