Fa uns mesos vaig visitar la magnifica ciutat de Budapest, a Hongria. Allà vaig anar al monument de les sabates. Les sabates recorden les 3.500 persones, 800 de elles per ser jueus, que allí --a la vora del mític, romàntic i musical Danubi--, foren massacrades per els milicians hongaresos feixistes. Abans d’assassinar-los, ens contaven les guies, els demanaven de traure’s el calcer; desprès, per tal d’estalviar bales, els lligaven uns a altres amb fil ferro espinós, i una vegada lligats, espentejaven al aigua al primer de la fila, el qual necessàriament arrastrava a la resta. Una salvatjada, una crueltat digna de l’època medieval. Les sabates les arreplegaven per vore de vendre-les al mercat.
L’emoció incontenible quan escoltava la historia, imaginar-me el sofriment de les víctimes, i la seua impotència davant d’una mort inevitable,va fer humitejar-se els meus ulls, vessant llàgrimes de compassió i ràbia. Llàgrimes com les de ara en observar les imatges on es mostren la destrucció i la mort a distancia del racó de Gaza, o la crueltat i la hipocresia emprada pel govern d’Israel.
La matança sistemàtica d’un govern d’extrema dreta amb la connivència política i armamentista dels Estat Units contra la població civil de Palestina, és la pitjor massacre de civils feta des de l’holocaust jueu de la Segona guerra mundial. Sense ser quantitativament el mateix, es sembla molt en les formes i els resultats. Des de 1948 l’Estat de Israel ve provocant l’extermini d’un poble per motius d’ètnia, religió o política. Persecució, reclusió de la població civil en camps de concentració, ara anomenats camps de refugiats, lo qual resulta menys fort; confiscació dels bens: terres i cases; segrest de població civil palestina en presons, sense cap mena de d’acusació: assetjament de la població civil en condicions infrahumanes, sense aigua llum o matèries primes a imatge i semblança dels guetos de Varsòvia o Budapest: assassinats, sense cap motiu ni reprovació a l’assassí, si aquest es un il·legal colon israelià ultraortodox. Vaja, com al seu moment feien els camisaspardas.
Avui les massacres són més simples, a Israel ho fan. A falta d’un Danubi prop. Sols cal tirar un míssil i eliminar-los vora la mar, a la platja, en una escola, protegida sota la senyera de les Nacions Unides, a un hospital, sota protecció de la Creu o Mitja Lluna roges, o un mercat dels voltants. La innocent població civil de Gaza mor amb la indiferència, de part de la població israeliana. Com en el passat en Alemanya o Hongria passen davant els cadàvers de dones, xiquets i demès població civil com a simples espectadors, amb una manifestada voluntat de venjança, treta dels mes baixos instints. Caldria preguntar-se quantes sabates posaran els palestins a la frontera de Gaza per a recordar-los als seus botxins la injustícia que suposa no distingir entre militants de Hamasi civils per justificar el que és injustificable.
