La parròquia, una font pública

El periodista Henri Fesquet va publicar els anys 50 del segle passat un llibre titulat Les floretes del papa Joan, on recollia un seguit d’anècdotes i de pensaments del papa sant Joan XXIII, l’iniciador del Concili Vaticà II. El capítol vintè d’aquest llibre es titulava: L’Església, una font pública i recollia un pensament de qui fou anomenat el papa bo: «L’Església no ha de ser ni un museu d’arqueologia ni un castell, sinó una font, com la font pública del poble que dona aigua a les generacions d’avui que s’hi acosten, com en va donar a les generacions passades. Cada parròquia és com el meu àlbum de família».

Quan al llarg d’aquests primers mesos de la meva estada a la diòcesi de Tortosa vaig visitant parròquia a parròquia, em ve a la memòria aquest fragment del llibre esmentat. Tots sabem que darrere d’una casa, d’un edifici, hi ha vida, hi ha un col·lectiu de persones que viu el seu dia a dia. El mateix succeeix darrere d’un temple parroquial: també hi ha vida, hi ha una comunitat, hi ha les pedres vives que impulsen tot un seguit d’iniciatives pastorals. Les parròquies dels nostres pobles i ciutats, tenint com a fonament sòlid la celebració de l’Eucaristia, poden ser alhora instrument providencial de l’acollida i expressió de la comunió en la fe, l’esperança i l’amor que Jesucrist ens concedeix.

La parròquia té un fort valor simbòlic en un poble i és una de les manifestacions més importants del rostre de l’Església. La parròquia toca aspectes molt profunds de la cultura i de la societat que afecten el més íntim de la vida de les persones.

Donem gràcies al Senyor per tots els qui formen part de les nostres parròquies fent que esdevinguin com la font pública que fa realitat allò que Jesús va dir a la dona samaritana que va trobar en el pou de Jacob: «El que begui de l’aigua que jo li donaré, mai més no tindrà set; i l’aigua que jo li donaré es convertirà dintre d’ell en una font d’on brollarà vida eterna» (Joan 4,14).

Bisbe de Tortosa