La nostra salut, el nostre dret

Amb motiu del Dia Mundial de la Salut, avui 7 d’abril, el calendari ens recorda en quina mesura els avanços i el camí recorregut disten molt d’aconseguir aquelles premisses que puguen garantir la salut com un dret universal. Per això, segurament, l’Organització Mundial de la Salut emfatitza enguany el que ja es va proclamar en 1948, dins de la Declaració Universal dels Drets Humans: la meua salut, el meu dret. Sembla evident que, en esta ocasió, l’urgent es fusiona amb l’important. I és que la salut global haguera de ser un assumpte primordial i ininterromput en l’agenda pública i no aparèixer, principalment, quan algunes imatges dels mitjans remouen la nostra consciència.

Potser això faria més fàcil respondre a preguntes com quina és l’esperança de vida o si problemes de salut, com el VIH, són malalties cròniques. Lamentablement, per a donar resposta a estes i altres preguntes, necessitem saber en quin lloc del planeta ens trobem. Segons el Banc Mundial, mentre l’esperança de vida en nàixer és de 83 anys en països com Espanya, en uns altres com Burkina Faso o l’Índia se situa en 59 i 67 respectivament. Però més encara, segons l’ONU (2020), la població infantil més empobrida té el doble de probabilitat de morir abans dels cinc anys i la taxa de mortalitat maternal és 14 vegades major. Probablement a això contribuïx que, en països com el nostre, l’accés als avanços mèdics i farmacològics permeten considerar la infecció per VIH com a malaltia crònica, però en altres regions l’escassa cobertura sanitària dificulta que l’expectativa i qualitat de vida incremente. En conseqüència, mentre en alguns llocs avancem en el paper de la indetectabilitat de la càrrega viral, un informe de ONUSIDA (2022) alerta que el 60% de les persones amb VIH, entre 5 i 14 anys, no rep un tractament adequat. En regions com Àfrica subsahariana, les dones joves tenen el triple de probabilitat d’infectar-se que els homes, encara que l’accés a l’educació secundària reduïx el seu risc a la mitat. Així que no solament la ubicació geogràfica sembla important, sinó també formar part d’eixe grup de població que té accés als recursos.

Este fet no és original ni nou, ja l’alertava Engel fa quasi 50 anys. Altres autors com Dahlgren i Whitehead ja ho visibilitzaven a través del seu model de capes fa més de tres dècades, en el qual els diferents determinants de la salut interactuen. D’esta manera, s’evidencia en quina mesura les característiques personals es relacionen amb les condicions econòmiques, socials i culturals de la regió en la qual es desenvolupa la persona,ficant els estils de vida en un nivell intermedi. Així, s’emfatitza el protagonisme de la persona, a partir dels seus propis comportaments, però sempre tenint en compte les circumstàncies socials i històriques amb les quals conviu.

Però això ja ho sabem, com a mínim, des d’inicis del segle XIX. Llavors, alguns estudis ja relacionaven l’increment de malalties amb el deteriori de condicions laborals del sector tèxtil i miner, així com amb l’amuntegament, la manca d’aigua potable i les escasses condicions higièniques dels nuclis industrials, construïts per a la població treballadora.

I més recentment, alguns estudis evidencien com les taxes de mortalitat són molt més elevades a les regions rurals del sud d’Estats Units, comparat amb altres zones del país com els nuclis urbans on existeix una menor prevalença de malalties cardiovasculars, pulmonars i de diferents tipus de càncers. Estes diferències són més notables entre la població afroamericana o hispana migrant, en la qual s’observa una major incidència de problemes neurodegeneratius i cerebrovasculars. Estos resultats pogueren semblar llunyans encara que, probablement, podrien extrapolar-se a altres punts propers. Així que sembla lògic repensar si les clàssiques diferències que alguna literatura científica establia en funció de característiques com l’ètnia o el gènere, en realitat, responen a la discriminació que pateixen algunes poblacions.

No obstant això, en massa fòrums, continuem assistint a una visió reduccionista de l’abordatge de la salut que se centra, exclusivament, en l’atenció al nivell individual, culpabilitzant a la persona de la seua malaltia i atribuint-li la responsabilitat de la seua cura que, en qualsevol cas, s’amplia a determinades disciplines sanitàries. I si bé les persones són responsables dels seus actes, hagueren de tindre un context d’oportunitats que facilite el seu desenvolupament. La contaminació ambiental, lumínica i acústica, a més de les dificultats per a accedir a recursos sociosanitaris, per descomptat, ha demostrat no fer-ho. I si bé determinades disciplines de la salut com la infermeria, la psicologia o la medicina són fonamentals, seria necessari integrar moltes altres com l’economia, el dret o l’enginyeria per a garantir una atenció durant la malaltia i, més encara, en la cura de la salut.

Des d’este marc, sembla comprensible (quasi obligatori) que totes les institucions intenten consolidar el seu paper com a agents promotors de salut i, per descomptat, la universitat entre elles. Este propòsit està a la base del Pla de salut integral que l’UJI ha posat en marxa durant aquest curs, sent conscient que les institucions d’educació superior són un espai idoni per a promoure la salut de la comunitat universitària i la societat en general.

D’aquesta manera, i en línia amb el que apunta la LOSU, des de la Universitat Jaume I de Castelló es busca afavorir la construcció d’un entorn saludable, millorant tant els estils de vida com els propis espais i també la responsabilitat que les persones tenim com a agents de salut.

Tant de bo, amb independència del rol que ocupem al llarg del dia, assumim la corresponsabilitat del nostre benestar, però també de la cura de l’ambient i de totes aquelles persones a les quals ni tan sols arribarem a conèixer, però que conformen part de la societat.

Pensem, abans d’actuar, com ens agradaria que ens tractaren si estiguérem en el seu lloc.