Monarquies obsoletes

En realitat no hauríem d’escriure, ni dir res perquè sembla que de tan en tan s’haja de parlar d’alguna manera de la monarquia com un exercici de seguiment de la institució. D’una monarquia obsoleta. Però parlem i escrivim, la qual cosa encara que comentem fets ocorreguts, fa créixer el crèdit de la monarquia. Es allò que dien de què s’ha de parlar bé o mal, però s’ha de parlar.

Però, què passa ara? Que s’han posat en circulació unes gravacions d’audio d’unes relacions infidels del que fou rei Joan Carles I en les que apareixen explicacions de pagaments milionaris per a que no es fassen públiques les relacions ni els pagaments. Tot està repetit en les ones.

A primera vista sembla una altra volta de tornavís sobre l’actuació d’aquell rei en l’exercici del poder. Una més en tot un regnat ple d’ombres. Pensem que aquests actes a hores d’ara no han d’escandalitzar-nos, són actes habituals de la monarquia borbònica al llarg dels segles, però que ara mateix amb tanta extensió dels mitjans de comunicació, de les tècniques d’enregistrament, dels mitjans sofisticats existents pareix un tema normal. Però també es pot veure com una manera de popularitzar a la monarquia, perquè a ningú se l’escapa que tots aquests assumptes eren de coneixement dels diferents representants polítics.

Borbonejar

La monarquia en la transició ha servit per legitimar als partits polítics que han governat. Es què ells no coneixien les actuacions del rei, totes, des d’un inici? És que no havien estudiat història i sabien què significava borbonejar? Ens van dir que la monarquia era el poder moderador davant dels excessos d’una república, però no era així, no és així. La monarquia cuirassada per les lleis ha servit als partits polítics principals per donar-los una llarga vida, per aquesta causa, rau l’interès en què la monarquia no desaparega.

En realitat, la república no interessa, per aquests motius. No interessa un president de la república que puga ser fiscalitzat pels quatre costats, perquè no dona seguretat als partits que governen. No és una institució forta, és massa transparent, massa democràtica. Per contra la monarquia no és una institució democràtica perquè no és elegida per la ciutadania cada quatre, cinc o sis anys.

També els mitjans de comunicació, que són en gran part els que ens dirigeixen, necessiten una institució d’aquest tipus, com la monarquia, sense por a les lleis, a les crítiques, a les investigacions policials...

Consulta democràtica

També està la por incommensurable a realitzar una consulta democràtica sobre la monarquia. La por a la democràcia. Aquelles excuses d’Adolfo Suarez, de què en el seu moment no era possible fer-ho, ens semblen ara una falta de respecte a la societat. La idea de què no es volia avançar en la democràcia, ni es vol avançar ara.

L’establishment espanyol necessita al rei, els seus privilegis són necessaris per dur a terme les seues polítiques mesquines i el manteniment del bipartidisme. Per tant, que no ens vinguen ara mateix a esventar una gran primícia sobre aquell rei. Aquests fets són el pa i el circ dels romans, la gambeta que llancen per a que la gent puga criticar, el suc de debats i programes de les més diverses cadenes de televisió, també el motiu per a que puga escriure aquestes línies.

Catedràtic d’Història